Aquest 2006 els geganters de Caldes celebrem els 25 anys dels nostres gegants. En Busquets i la Fàtima van ser construïts l’any 1981 i, malgrat la seva reconstrucció total el 1987, any també de creació de la Colla, i de l’aparició d’El Nano, el gegantó, més endavant, la commemoració dels 25 anys agafa com a referència l’inici dels primers passos dels dos gegants grans del poble. Per aquest motiu, hi haurà una exposició a la Sala Cultural per tal que els visitants puguin gaudir dels records que la Colla gegantera de Caldes ha rebut quan hem anat a visitar altres pobles de Catalunya i de l’estranger. També es podran veure fotografies, vídeos, documents històrics, tot plegat fent referència al període 1981-2006.

Jo vaig entrar a formar part de la Colla de Geganters l’any 1991, començant a portar un cap-gros i fins i tot, durant una temporada, El Nano. Finalment vaig decidir aprendre a tocar la gralla, passant a formar part, cap a finals dels 90, de la Junta de la Colla com a Cap dels Grallers i Timbalers.

Doncs bé, suposo que en algun document d’aquesta exposició m’hi veureu! Us recomano visitar-la per a veure i conèixer l’evolució dels nostres gegants i de la Colla i per gaudir de documents que, sense aquesta mostra, no tindríeu la possibilitat de consultar. L’exposició s’inaugurarà el dissabte 26 a les 12 del migdia i les portes obertes tindran el següent horari: dissabte 26 i diumenge 27 de 12 a 14 h. i de 18 a 20 h. Del dilluns 28 al divendres 1 de setembre, de 18 a 20 h. I el dissabte 2 i el diumenge 3 de setembre, de 12 a 14 i de 18 a 20.

Per cert, la Trobada de Gegants de la Festa Major 2006 serà espectacular. Ni més ni menys que 30 colles geganteres d’arreu de Catalunya ens visitaran per a commemorar aquests 25 anys de gegants. I més de 70 gegants, gegantes i gegantons i 800 geganters, ompliran els carrers de Caldes que, juntament amb tot el públic assistent, faran del poble una festa constant en cadascun dels seus racons. Aquesta gran festa serà el dissabte 9 de setembre a partir de les sis de la tarda (l’inici a la Plaça del Molí i el final a la Plaça de les Barques).

Felicitats gegants de Caldes i per molts anys més !

[@more@]

Tweet

Avui, gaudint d’un dels meus dies de vacances, m’he passejat per Mataró i he comprat un llibre per gaudir-ne, i aprendre, durant aquests dies. Es tracta de “COM NEIX COMRÀDIO”, escrit per Sílvia Cóppulo. Tal i com s’explica a la seva contraportada, la creació de COMRàdio no solament va convulsionar el panorama audiovisual català, sinó també tot l’establishment polític i social de Catalunya. La irrupció de la primera xarxa d’emissores locals connectades a través d’un satèl·lit, amb una nova fórmula – la sindicació d’emissores – va trencar l’statu quo comunicacional establert. Aquest llibre sintetitza els primers anys de vida del projecte COMRàdio (1993-1996) a partir de l’anàlisi del seu model, amb les dades més significatives que la defineixen i el testimoni personal i contrastat dels seus promotors. Alhora, es fa ressò de la multiplicitat de factors que van incidir en el fet que la nova emissora constituís un revulsiu no exempt de controvèrsia.

Un document indispensable per entendre la configuració actual de la xarxa de mitjans de comunicació al nostre país i, en concret, tot el que ha envoltat i envolta COMRàdio. Us el recomano. Jo, ara, continuaré amb la lectura del llibre…

[@more@]

Tweet

A l’editorial d’EL PAÍS d’avui es pot llegir el següent article:

Durante cinco décadas, la industria del tabaco en EE UU ha estado "conspirando para ocultar los daños que causa" el producto, mintiendo y engañando al público, pues conocía sus efectos nocivos y manipuló el uso de la nicotina para incrementar el poder adictivo. Probablemente, es ésta una de las mayores conspiraciones civiles de la historia. Pero la juez Gladys Kessler, que finalmente ha emitido la sentencia, no ha podido imponer una multa proporcional al daño causado, pues un recurso anterior había dictaminado en sentido contrario, cuando la Administración intentó reclamar 280.000 millones de dólares a ocho fabricantes por el gasto público sanitario causado. La juez Kessler se ha limitado a prohibir toda publicidad sobre tipos light, suave o parecidos, y a obligar a la industria a una masiva campaña publicitaria sobre la realidad del daño que causa fumar.

Es un paso importante, que, sin embargo, queda lejos de los 246.000 millones de dólares que obligó a pagar a 46 Estados de la federación una sentencia ocho años atrás. La campaña permanente de publicidad supondrá un gran costo, pero aunque ha sufrido una derrota, la industria tabaquera no queda en bancarrota. Sin embargo, la juez tiene toda la razón al remitir la pelota al poder legislativo para que regule un sector clave para la salud de los ciudadanos, que está descontrolado.

En la Unión Europea está más regulado. Las cajetillas llevan una alerta sobre los peligros de fumar, pero no sobre la composición real de lo que está en los cigarrillos. De hecho, en su recurso contra las tabacaleras en España, la Junta de Andalucía también alega que en la fabricación se introduce amoniaco para aumentar el poder adictivo de la nicotina. Aunque los sistemas jurídicos y políticos son muy diferentes, el caso americano alentará el intento de la Junta de reclamar a las tabacaleras (y al Estado, porque el monopolio de fabricación y distribución del tabaco duró hasta 1998) 1,77 millones de euros, el coste de atención a 135 enfermos cuya dolencia considera directamente ligada al tabaquismo.

La propia Junta andaluza y otros Gobiernos regionales, además del central, se están viendo sometidos a presiones para ampliar el plazo del 1 de septiembre en que entra en vigor la obligación de los establecimientos de hostelería de más de 100 metros cuadrados de tener una sala cerrada para fumadores si quieren permitir fumar. La ley está ahí. Ha habido tiempo suficiente. No hay razón para prórrogas. Quien no quiera hacer las obras oportunas puede, simplemente, declarar su local zona libre de humo.

[@more@]

Tweet

Fa temps que dura la polèmica sobre la piscina il·legal que el director d’EL MUNDO, Pedro J. Ramírez, té a la seva casa de les Illes Balears. Dues manifestacions van coincidir ahir a la platja de Sa Marjal. La piscina privada es troba a Son Severa, Mallorca.

Evidentment estic en contra de tot ús privat de qualsevol espai públic. Evidentment també caldria revisar tots els terrenys públics però d’ús privat, és a dir il·legals, que hi ha al nostre país (crec que no són pocs). O és que només cal parlar d’aquells que són d’interès pels mitjans de comunicació o d’aquells que s’utilitzen per reivindicar altres coses?

Ahir, seguint la noticia per TV3, més que dues manifestacions de signe contrari, en contra o a favor de la piscina, semblava que observava una manifestació a favor de la unitat d’Espanya i una altra a favor de la independència de les Illes o dels Països Catalans. Banderes espanyoles en un bàndol, juntament amb alguna de balear, i banderes independentistes, balears i fins i tot basques a l’altra banda. Però què és això? De tot n’hem d’extreure un debat sobre què som, què volem ser o cap a on anem? Si us plau, una mica de serietat. Si ahir hagués fet l’exercici de treure el so de la televisió, perfectament aquell espectacle passava com una confrontació d’idees sobre Espanya, les seves regions i nacions i el que volen els uns i els altres.

Per acabar-ho de rematar, el PP va portar militants d’altres punts d’Espanya (no en tenen prou amb la gent de casa seva per manifestar-se a favor de la “famosa piscina”?) També ERC era evident que estava present allà, un partit que té estructura organitzativa a les Balears, però sense un pes específic important ni institucional ni d’arrelació a les Illes (doncs a la manifestació semblava que era la segona força política de les Illes).

Bé, en definitiva, tot un espectacle lamentable tant des d’una banda com des de l’altra que, a causa del tipus de manifestació, i amb l’ajut dels mitjans de comunicació, farà oblidar aviat l’autèntic problema que s’hauria de debatre: l’apropiació indeguda de terrenys públics per a ús privat.

[@more@]

Tweet

Bon article de Josep Pernau a El Periódico de Catalunya d’avui:

A favor o en contra. Les evasives no valen, perquè són el recurs dels covards. L’Alemanya que es va unificar ara està dividida, entre els que accepten que el seu escriptor més glorificat, Günter Grass, hagi mantingut en secret la seva militància juvenil a la Waffen-SS, cos d’elit del sistema repressiu nazi, i els que no li perdonen que estigués callat durant 61 anys.

El noi que es va allistar en l’organització que presidia Himmler ara és la màxima figura de l’esquerra literària i la veu crítica del país. Pel seu passat han volgut sotmetre’l a un procés depurador. El Nobel no perilla. El comitè suec ja ha fet saber que la valoració de la seva obra no té res a veure amb unes idees de les quals és clar que va abjurar. Els suecs deuen haver aplicat la doctrina d’una frase que em va dir una vegada el col·lega valencià Vicent Ventura sobre els ciutadans que tenien un passat: "Tots els que tenim certa edat procedim d’algun lloc".

S’ha dit que Grass ha decidit sortir de l’armari que guarda secrets ideològics per vendre més exemplars de les seves memòries. La prova és que ja estan a la venda. Posats a trobar una explicació, donaré la meva versió. Ànsies de vendre, per descomptat. Però unides a la comprensió que el poble alemany ha demostrat amb el jovenet Joseph Ratzinger, el Papa actual, que es va allistar en una organització que lluïa l’esvàstica a l’uniforme. Però l’escriptor no va comptar amb un detall: no gaudeix d’una facultat papal. Si el Pontífex pot perdonar els pecats més grossos, el poble l’ha absolt del seu pecat de joventut.

Un tema per al periodisme d’investigació. ¿Tenen un passat net tots els que ara condemnen l’escriptor? Que s’esbrini.

[@more@]

Tweet

Article de Jordi Graupera al diari AVUI:

La divisió de poder que se suposa que estableix la nostra democràcia hauria de servir perquè el poder judicial, els Parlaments i els governs es limitessin els uns als altres i s’evitessin els excessos. Però si vas al Parlament i t’hi quedes uns dies a mirar què passa, de seguida t’adones que és una institució menor posada al servei del govern de torn. Els que governen acostumen a tenir majoria al Parlament, i si no en tenen utilitzen les possibilitats que dóna un govern per afavorir algunes minories i aconseguir el seu suport. Així, les negociacions són sobre interessos particulars, i això que un Parlament, precisament, s’ha d’ocupar dels interessos generals. O bé es negocien coses que poc tenen en comú. El traspàs del Prat, per exemple: ara hi ha qui proposa que s’utilitzi com a moneda de canvi en el debat dels pressupostos de l’Estat, en què el PSOE necessitarà el suport o bé d’ERC o bé de CiU, i aquesta és ara la competició entre els dos. Sembla ingenu haver de dir que el debat sobre els pressupostos hauria de ser sobre els pressupostos, però el sistema que tenim muntat obliga a aquesta mena de transaccions. Ajuda molt tota aquesta perversió el sistema de llistes tancades, que fa que els diputats exerceixin la seva activitat des de la disciplina de partit, perquè el que els fa diputats és el lloc que el partit els assigna en una llista. Es fa impensable que un diputat critiqui un govern que és del seu mateix partit o amb qui ha negociat una contrapartida. El resultat és que els Parlaments semblen platós de televisió on els portaveus escenifiquen una postura per convèncer els ciutadans que miren la tele o els periodistes que fan els titulars.

[@more@]

Tweet

Noticia publicada a l’edició d’avui del diari EL MUNDO:

Es tal vez el hombre más inteligente del planeta: un genio enigmático y dado a recluirse que asombró al mundo académico al afirmar haber resuelto uno de los problemas más difíciles de las matemáticas. Es candidato al equivalente al Nobel de las matemáticas por su trabajo sobre las posibles formas del universo. Pero los rumores aseguran que el brillante matemático ruso desdeñará el grandioso galardón que tanto codician otros científicos.

Desde que Grigory Perelman revelara la solución en 2002 a un problema matemático de un siglo de antigüedad, se ha visto sometido a un escrutinio sin precedentes por parte de las más despiertas mentes académicas. Ninguna ha logrado encontrar un solo error.

El próximo martes se espera que sea premiado con una Medalla Fields, el máximo galardón matemático, en el Congreso Mundial de las Matemáticas que se celebra en Madrid. Pero incluso virtuosos de las matemáticas como John Nash, le describen como "poco convencional".

Este genio ha dicho que rechazará el premio de 782.000 euros ofrecido por un instituto privado de EEUU, que sería suyo de confirmarse la resolución del problema. Y los niveles más elevados del colectivo aseguran que no aceptará la medalla, galardón que es sólo para matemáticos menores de 40 años. Perelman ya los ha cumplido, por lo que es el último año que opta a tal premio.

También ha rechazado otras destacadas distinciones, alegando que no creía que el comité seleccionador del ganador estuviese lo bastante cualificado para juzgar su trabajo. "Creo que es una persona muy poco convencional. Está en contra de todo lo que implique fausto e idolatría", ha declarado Arthur Jaffe, de la Universidad de Harvard.

Se sabe poco de Perelman, que se niega a hablar con los medios de comunicación. Nació el 13 de junio de 1966 y su prodigioso talento le llevó a matricularse en la escuela de San Petersburgo, especializada en física y matemáticas. A los 16 años, ganó una medalla de oro en las Olimpiadas Internacionales de Matemáticas, un concurso para escolares. Tras acabar su doctorado en San Petersburgo, trabajó en el Instituto Steklov para las matemáticas, antes de irse a EEUU a finales de los 80.

Regresó a la Steklov hace 10 años para trabajar en su demostración de la forma del universo.

El mundo de las matemáticas se revolucionó en 2002 al saber de su trabajo sobre el problema enunciado por el matemático Jules Henri Poincaré en 1904. La conjetura, difícil de entender para los neófitos, ejercitó a muchas mentes deslumbrantes del siglo XX.

El problema trata de la geometría de los espacios multidimensionales y resulta clave para la topología. Perelman asegura haber resuelto una versión general del problema, denominado la conjetura de la geometrización de Thurston, del que la conjetura de Poincaré es un caso especial.

"Se trata de un problema fundamental tanto en matemáticas como en física, dado que busca la comprensión de la forma que pueda tener el universo", explica Marcus Du Sautoy, de la Universidad de Oxford. "Su definición es muy complicada. Mucha gente ha anunciado con anterioridad pruebas de su resolución, que han resultado falsas".

La obsesión con el problema, compartida por varios cerebros de las matemáticas, ha sido jocosamente denominada ‘Poincaritis’. Pero Perelman parece haber tenido éxito. "Durante muchos meses, incluso años, la gente está convencida de su argumento", comenta Nigel Hitchin, profesor de matemáticas en Oxford. "Creo que la solución es correcta".

Incluso la forma de anunciar su demostración, que le costó ocho años de trabajo, resultó inusual. En lugar de publicarla en una revista especializada, envió tres manuscritos a un archivo on line de textos matemáticos. "Fue necesario rellenar muchos detalles, lo que produjo peleas por decidir quién fue el primero en completarlo", afirma Hichin. El documento más reciente en el que resuelve su demostración tiene ¡473 páginas!

En juego está mucho más que una aclamación profesional. En el año 2000, el Instituto Clay de Boston, una organización de investigación matemática privada, estableció los siete ‘problemas del Milenio’, cada uno de ellos con una recompensa de un millón de dólares para quien los solucione.

La conjetura de Poincaré es una cosa, y el dinero, en el que Perelman no tiene interés, otra. "Corren muchas bromas que sugieren que tener un millón de dólares en San Petersburgo es peligroso", comenta Hitchin.

Nadie sabe qué ocurrirá si se hace con la medalla. "Si la rechazara, sería un insulto", afirma Du Sautoy. Pero es poco probable que a Perelman, que hace poco renunció a su puesto académico, le preocupe ofender a sus coetáneos. "Se ha marginado de la comunidad matemática", continua Du Sautoy. "Se ha desilusionado con las matemáticas. Su mayor recompensa es la solución del teorema".

[@more@]

Tweet

Article de la periodista Mònica Terribas a El Periódico d’avui:

Fins fa ben poc, la violència que es vivia a casa es quedava a casa. Les pioneres denúncies de dones que es van enfrontar a la por han fet possible reduir-ne l’abast. Junt amb l’Administració, una de les eines de sensibilització han estat els mitjans de comunicació, malgrat que sovint s’ha qüestionat si era convenient fer tan visibles aquests casos, amb l’argument que, com més casos s’expliquen, més en surten. També els psicòlegs diuen això mateix dels piròmans i de l’efecte que en ells té veure flames. Sempre hi haurà desacord sobre si explicar els efectes d’una acció violenta genera més violència. És probable, però, que si els mitjans no se n’haguessin fet ressò de forma sistemà- tica i preferent, la violència "de portes endins", no s’hauria situat a dalt de tot de l’agenda pública i política i, per tant, no s’haurien invertit els recursos per frenar-la millor ni existiria una llei específica.

Però és evident que no n’hi havia prou. La violència a casa sovint no pot ser denunciada perquè la pateixen els nens, amenaçats per pares i mares agressors. Quan la violència ve d’un dels progenitors, consentida per l’altre, o de tots dos, les criatures es troben soles, indefenses: no tenen capacitat ni coratge per demanar ajuda. Per això, les antenes de la societat no poden fallar, com ha passat recentment. Pero no serà fàcil. D’entrada, aquells que sospiten de maltractaments en criatures properes, que no són família, poden sentir-se insegurs a l’hora de denunciar-ho. Es fa difícil aconsellar, però més val equivocar-se que no haver de penedir-nos-en després.

A risc de crear un excés de zel, és oportú situar la violència contra les criatures a dalt de tot de les nostres prioritats, perquè cada vegada que hi ha una desconnexió en les mesures del sistema sanitari, social, policial o judicial, la ferida, física o psíquica, és irreversible. No ens hauria de tornar a passar.

[@more@]

Tweet

Després de quasi 10 mesos del bloc de color vermell… ha arribat l’hora de canviar. Des d’avui, 15 d’agost, el meu Diari serà de color verd ! No és un gran canvi, sobretot tenint en compte que la resta del disseny segueix igual, ja que encara m’agrada la seva estructura i, sobretot, perquè ja m’hi he familiaritzat, i suposo que vosaltres també.

Però sembla que, amb el canvi de color, visualment el bloc és més agradable i es llegeix tot plegat més correctament i clar, no creieu ?

Salutacions !

[@more@]

Tweet

Marcos Morales escriu sobre la sèrie “24” a LA RAZÓN. “24” és una bona producció que emet actualment Antena 3 tots els diumenges a la nit.

No se cansa Jack Bauer de correr de un lado para otro, manteniendo en vilo a una audiencia que entra gustosa a este juego de espías en el que los traidores surgen como champiñones. Llevamos ya unas cuantas temporadas de «24» y la seguridad nacional de Estados Unidos no puede ser más insegura. Antena 3 ofrece esta serie a borbotones, de tres en tres entregas, provocando a veces una sobredosis de suspense y acción que no te permite levantarte del sofá.

El domingo, por eso de la acción en tiempo real (a estas alturas, más una marca de la casa que un capricho), acompañamos al personaje que interpreta Kiefer Sutherland desde las 10 am hasta la 1 pm, y hay que ver la de cosas que ocurrieron en tan poco tiempo. Tantas, que si uno se despista un día pierde el hilo para los restos.

Vimos la liberación de unos rehenes secuestrados en un aeropuerto por unos terroristas chechenos, la huida de uno de los malhechores, el regreso de Bauer al centro neurálgico de su ex agencia, donde casi todos le creían muerto, el chantaje al presidente Logan, que ha accedido al cargo después del asesinato de Palmer y, por último y más preocupante aún, la huida de los chechenos con un montón de gas asesino para provocar un atentado biológico en Estados Unidos. Ahí nos dejaron, con un nudo en la garganta hasta la semana que viene.

No cabe duda de que hablar de series de acción hoy en día es hablar de «24». No hay ni ha habido nunca ninguna producción que se le acerque en cuanto a ritmo, guión y realización. Sólo hay que recordar productos tan conocidos como «El equipo A» o «Texas Rangers» para ver la diferencia.

[@more@]

Tweet