EL DIARI D\’EN MARC VERGÉS ROS

Ja podeu llegir, i comentar, el meu nou article publicat a la secció EL BALCÓ D’ESTRAC d’Els Tr3s Micos número 8. El títol de l’article és “Comunicació i política: canviem de dinàmica?” i l’enllaç directe: http://escomar.bloc.cat/post/4806/143017 [@more@]

Tweet

Article de Carlos Carnicero a ELPLURAL.COM d’avui:    La estética de la manifestación celebrada en Madrid, el pasado sábado, fue la del más rancio fascismo español. En la progresión de la AVT y el PP contra el legítimo gobierno de España, el paso siguiente debiera ser recuperar la escenografía de la Plaza de Oriente y el recuerdo del dictador como sustrato de las protestas que seguro se van a seguir produciendo porque, en la deriva emprendida, no se observa ningún síntoma de rectificación.     El tema del terrorismo ha sido recurrente para la confrontación con el Gobierno y las instituciones democráticas. En los años en los que todavía había “ruido de sables” en España, los atentados de ETA eran el pretexto para conspirar contra los gobiernos democráticos de la transición y era, en el enjuiciamiento sobre la respuesta y la eficacia de la lucha contra el terrorismo, en donde se soportaban las conjuras de las salas de banderas. Ahora, la extrema derecha, que ha estado dormida y agazapada durante todos estos años, se atreve de nuevo a envolverse en la bandera española para alzar sus proclamas contra el Tribunal Supremo como símbolo de desprecio a las instituciones de nuestro estado de Derecho.     ¿Qué hacía el PP en medio de la turbamulta de extrema derecha en esa protesta, que es la número ocho que realiza la AVT contra la política terrorista del Gobierno, y, en este caso, además contra una sentencia firme del Tribunal Supremo? Da la impresión de que, en los intentos estériles de reconducir el motivo de la protesta, tratando de escurrir la responsabilidad de un desafío al Tribunal Supremo, el PP condicionó la lectura del discurso del líder de la AVT. Pero es un intento inútil de evitar sus responsabilidades porque la foto de Ángel Acebes, Esperanza Aguirre, Jaime Mayor Oreja y María San Gil en ese esperpento de protesta es demasiado fuerte como para que pueda no ser tenida en cuenta.     Cada vez se confirma con más nitidez que los condicionamientos mediáticos y políticos de esa extrema derecha recuperada son un lastre insalvable. Mariano Rajoy navega frente a sus promesas incumplidas de girar al centro. Ya no le queda tiempo para realizar ninguna rectificación antes de los procesos electorales en los que sus anclajes a la radicalidad de la derecha van a ser su tumba política. [@more@]

Tweet

Editorial del diari EL PAÍS:     ¿Catequista o profesor? No queda claro si el enseñante de religión católica en la escuela pública tiene para el Tribunal Constitucional una condición u otra, de acuerdo con su decisión de reconocer a los obispos la facultad de designar a este tipo de profesorado, que sin embargo contrata y paga el Estado, y de exigirle no sólo el adecuado nivel académico, sino una conducta moral acorde al credo religioso cuyas enseñanzas imparte.   Para el Constitucional, los acuerdos suscritos entre España y el Vaticano en 1979 son en este punto plenamente compatibles con la Constitución española.   Las dudas sobre la constitucionalidad de tales acuerdos las planteó el Tribunal Superior de Justicia de Canarias en el caso de una profesora de religión católica despedida, tras 10 años de docencia, por haberse divorciado y mantener una relación afectiva con otro hombre. El Constitucional no entra a dilucidar si el despido de la profesora es o no constitucionalmente correcto, pero el hecho de admitir que la enseñanza de la religión católica en la escuela pública exige, más allá del cumplimiento de la ley, un determinado comportamiento personal en quien la imparte, suscita la natural inquietud sobre la idea que puedan tener los magistrados sobre la aconfesionalidad del Estado y la aplicación sin restricción alguna de los derechos fundamentales al conjunto de ciudadanos. La resolución del Constitucional, adoptada por unanimidad, tiene el aroma de otra época, en la que la separación entre la Iglesia y el Estado no tenía todavía unos contornos definidos.   La posición del Tribunal no suscitaría reticencias si la enseñanza de la religión católica se produjera en el ámbito propio de la Iglesia, como catequesis dirigida a sus fieles. Pero esa enseñanza se desarrolla en el sistema educativo público y con profesores legalmente contratados y pagados por el Estado. Si a estos enseñantes se les exige para el desempeño de su función, además de los requisitos generales de la ley, una conducta moral cuya inobservancia puede llevarles al despido, se estará admitiendo en el seno del sistema educativo un foco de confesionalismo incompatible con el actual Estado. Y que, además, coloca a este colectivo de enseñantes en una situación de discriminación inaceptable. El Constitucional se cuida de dar ese paso y recuerda que la designación por los obispos de los profesores de religión católica está sujeta al control jurisdiccional del Estado. Y también que tienen el amparo de la Constitución y de las leyes laborales. Pero la sentencia es poco clarificadora, facilitando que la Iglesia saque partido de esa confusión para seguir tomando posiciones en el sistema educativo público.[@more@]

Tweet

El diari EL MUNDO emet l’entrevista de Jesús Quintero a José María García, una entrevista que Televisió Espanyola no va voler emetre el dimecres passat. Aquí teniu l'enllaç directe a la pàgina d’EL MUNDO per poder  veure l’entrevista:  http://www.elmundo.es/especiales/2007/02/comunicacion/quintero_garcia/index.html?a=5f02bdb7e8c81d524fb883a3d36873cb&t=1172262521

[@more@]

Tweet

Article de Josep Pernau a El Periódico de Catalunya d’avui:   La ciutadania s'ho pregunta intrigada: "¿És una promesa?". Potser un dia tinguem la resposta de per què el líder del PP, Mariano Rajoy, pensa visitar totes i cadascuna de les 41 comarques de Catalunya.   ¿Per què tanta atenció a una terra en la qual escasseja la militància fidel a l'ideari que va ser de Fraga, després d'Aznar i ara seu, amb permís, naturalment, dels altres dos? Encara que costa de creure- ho, potser hagi tingut la revelació que per Catalunya ha de començar l'expansió del PP per les geografies que fins ara li han estat esquives. Alguna cosa de portentosa es deu amagar en una gira que altres zones, fins ara més addictes, li poden reclamar.   Hi ha una dada que s'ha de tenir en compte. Ha començat per Poblet i no per Montserrat. Estic segur que la santa muntanya li hauria dispensat una correcta acollida. Però potser va pensar que podia trobar-se amb una Moreneta d'idees nacionalistes, custodiada per les joventuts del líder Mas. Per influència de la corona compartida amb Aragó i per l'esperit del   Tarradellas pactista amb el centrisme espanyol, que ronda pels sarcòfags reials, Poblet oferia més garanties de moderació, que és el que exigeixen els seus electors. A Rajoy li encanta el "¡Ja sóc aquí!" i és possible que l'hagi assajat, per si l'any que ve es presenta abundant la collita de vots.   Sabem que visitarà les 41 comarques, però ens hem quedat amb les ganes de saber el ritme que imprimirà a la gira. Canvia molt si es tracta d'una visita per immersió o més aviat d'una ullada a l'estil globetrotter. En tot cas, haurà de pair moltes matèries i sempre amb poc temps. Que no ho oblidi: presa en sobredosi, Catalunya pot causar un empatx.[@more@]

Tweet

Ja era hora que TV3 veiés que alguna cosa no funcionava als Telenotícies, sobretot al del vespre. El seu Telenotícies Vespre semblava, fins ara, un programa d’una televisió local, poc dinàmic, sense cap atractiu afegit i amb un presentador principal poc convincent i amb un format propi d’èpoques passades.  Avui, cal un informatiu “d’autor”, a l’estil del de Pedro Piqueras a Tele 5 o del d’Iñaki Gabilondo a Cuatro, i estic convençut que el fitxatge de Ramon Pellicer, gran professional, donarà un impuls de canvi important, un canvi que necessiten urgentment els telenotícies que durant molts anys havien estat referència informativa de la majoria d’espectadors de Catalunya.   Cal un informatiu rigorós, professional i plural, però també atractiu, convincent, proper i directe.    A partir del 19 de març ho podrem comprovar…[@more@]

Tweet

Aquest article de Carlos Carnicero (L’avanç de la política desconstruïda), a El Periódico, el podríem considerar com la 2ª part del meu escrit d’ahir (36%): Si el referèndum és la manifestació de la democràcia directa, exigida per la Constitució per a les lleis més importants, la sospita que els ciutadans es dissocien de les propostes polítiques és difícil d'evitar. El que ha passat a Andalusia és una segona edició, corregida i augmentada, del que va passar a Catalunya. Andalusia ha reduït al 36,28% l'assistència electoral, que a Catalunya va ser del 48,85%. En els dos casos, el referèndum de renovació dels estatuts ha motivat la indiferència de la majoria d'electors.    La política a Espanya està distribuint els seus espais entre la confrontació i la indiferència. La confrontació s'ha instal.lat als mitjans de comunicació, pràcticament l'única referència que els arriba als ciutadans, i la indiferència es manifesta en l'increment de l'abstenció sobre els assumptes que la classe política considera fonamentals. No hi ha minva en la legalitat i la legitimitat dels resultats, perquè compleix amb la llei que els vots afirmatius siguin més que els negatius, però constitueix una tendència que ens allunya de la concepció clàssica que de la política hi ha als països amb més tradició democràtica.    Per reforçar la teoria que la confrontació està en l'arrel d'aquests mals, n'hi ha prou de comprovar que la primera explicació dels partits andalusos sobre l'abstenció són retrets creuats com a substitutiu de l'anàlisi sociològica i política. Adquireix impuls la desconstrucció de la democràcia. Si els ciutadans com a subjectes i protagonistes haurien de ser la raó de ser de la política, passa cada vegada més que els polítics tracten els assumptes dels ciutadans sense que aquests s'hi sentin implicats. Les conseqüències que només sigui notícia la baralla política impediran que els matisos aflorin perquè cada ciutadà pugui trobar els seus vectors de coincidència amb les propostes polítiques.    Ficats de ple en període preelectoral, hauríem d'estar preparats per a un progressiu allunyament dels ciutadans de la política, perquè tota la mística de la representació quedarà sepultada per la confrontació. Ens espera un augment de l'abstenció.[@more@]

Tweet

Els últims resultats de la crida a la ciutadania perquè aquesta pugui fer sentir la seva veu sobre temes que teòricament els hauria d’interessar, han deixat entreveure un desolador missatge a partir del qual podem detectar, clarament, que alguna cosa no funciona.  Sembla com si la distància dels polítics, i de la política, envers la ciutadana anés creixent ràpidament, i sense que ningú faci res.  El vergonyós 36% de participació al referèndum per al nou Estatut andalús n’és l’últim exemple.  Però en aquests darrers mesos hem tingut dos exemples més a casa nostra:  el Referèndum per al nou Estatut català i les eleccions al Parlament de Catalunya.    Què ens està passant ? Cal parlar-ne seriosament, reaccionar i donar solucions, i no només paraules, perquè, en cas contrari, el futur del sistema democràtic no es presenta massa positiu.

[@more@]

Tweet

Programa “30 minuts”, diumenge 18 de febrer a les 21.35 h, TV3:     'Amina' és un reportatge que denuncia la situació de moltes dones en molts països islàmics. El film és la història d'Amina, una noia condemnada a mort, acusada d'haver mort el seu marit després d'un matrimoni forçat. Al Iemen moltes persones esperen la mort d'Amina.      Amina tenia 16 anys quan la van condemnar i ara ja en fa nou que és a la presó. La noia havia de ser executada fa temps, però s'ha escapat dos cops de la presó i això ha fet retardar el compliment de la sentència.     Cada cop que s'ha escapat de la presó, fugint d'una situació injusta, ha corregut tant perill a l'exterior que al final s'ha estimat més tornar a la seguretat que li proporcionen les reixes. Ara, però, els responsables judicials han decidit que es compleixi la condemna de manera immediata.     El reportatge mostra com és la vida d'Amina entre reixes, al costat d'altres dones amb condemnes igual de fortes, que expliquen les seves vivències i com el fet de ser dones els ha provocat molts problemes, sobretot per voler fer una vida independent. (Publicat al diari AVUI 18/02/07)[@more@]

Tweet

Avui tenim el plat fort del Carnaval 2007 a Caldes.   A partir de les 22 hores, la Rua de Carnaval iniciarà el seu camí, des de l’Aparcament dels Eucaliptus, tot passejant fins arribar a la Plaça de la Vila.  Molts estem esperant gaudir d’un espectacle que sempre aporta alguna sorpresa que altra, sobretot pel que fa referència als grans grups que cada any es disfressen de quelcom original.  Tampoc hem de deixar de banda les disfresses individuals o de grups més reduïts que, en conjunt, són els qui fan d’aquesta festa un dels esdeveniments més importants de l’hivern caldenc.   Després del final de Rua, el ball popular ens espera a la Sala Cultural, una Sala que ens queda petita davant la gran afluència de públic que vol participar a la festa (cal recordar que l’aforament permès és de 180 persones!).   Esperem que, com a mínim, el temps deixi desenvolupar la Rua sense cap entrebanc.   Per altra banda, ahir al vespre es va donar una original benvinguda al Carnestoltes, després que els nens de l’escola es passegessin pels carrers de Caldes lluint les seves disfresses a partir de les 3.30 de la tarda.  Entre altres actes, un dels centrals també és la Sardinada popular i la cremada del Carnestoltes, dimecres vinent, en el qual s’apleguen desenes i desenes de persones per menjar-se una, dues, tres sardines o les que es puguin!.  Així, doncs, a gaudir de la festa! donant sempre l’enhorabona al “Col·lectiu Carnestoltes”, format per l’Associació de Pescadors, el Club de Petanca, els Amics dels Bonsais, els Geganters, els Diables i el Casal de Joves.  Felicitats i bona feina!  Podeu llegir el programa sencer del Carnaval 2007 a www.caldetes.cat [@more@]

Tweet