Primer Ple de la legislatura 2007-2011 i la gran novetat de la retransmissió, en directe, per Caldetes Ràdio

Aquest dilluns, 9 de juliol,  a les 8 del vespre, es durà a terme el primer Ple Municipal després de la constitució del nou Ajuntament.   L’objectiu és  conèixer i aprovar la seva organització i calendari, entre d’altres aspectes que pertoquen en un Ple inicial d’aquestes característiques. La gran novetat serà que, per primera vegada en molt temps, l’emissora municipal, Caldetes Ràdio, retransmetrà en directe aquest Ple i tots els que es facin a partir d’ara.  Això és una bona noticia.    Per altra banda, he de dir que d’això me n’he informat per mitjà de l’edició digital d’Els Tr3s Micos, ja que el web de l’Ajuntament no diu res sobre la convocatòria del Ple i tampoc ho he pogut veure a les cartelleres municipals.[@more@]

Comentaris tancats a Primer Ple de la legislatura 2007-2011 i la gran novetat de la retransmissió, en directe, per Caldetes Ràdio

Uns premis obvis

Article del periodista Antoni Bassas a El Periódico d’avui:     Dimecres, el jurat del premi Príncep d'Astúries va concedir el guardó de Comunicació a les revistes Nature i Science, i vaig tenir la impressió que, un altre any més, aquests premis tenen més tendència a servir-se de la reputació del premiat que no a prestigiar-lo. Nature i Science són dues revistes amb més d'un segle d'existència. Són tan reconegudes que els periodistes ens hi referim amb el tòpic de "segons que publica la prestigiosa revista …". Premiar-les a aquestes alçades ¿no és com descobrir el Mediterrani?   No és la primera vegada. Altres anys han premiat la Unicef, la Fundació Bill Gates, Gorbatxov, el Camí de Santiago o la Real Academia. Aquest any han premiat Bob Dylan. ¿Quin risc té fer-ho ara, quan el de Minnesota s'ha convertit en una entranyable icona que ja no espanta els benpensants? ¿S'atrevirien a donar-li el de la Concòrdia a Jon Sobrino?   Altres vegades, els premis no han buscat allò consagrat, sinó allò mediàtic. Fernando Alonso el va rebre quan encara no era campió del món. I J. K. Rowling, la creadora de Harry Potter, també el té, però en la categoria de Concòrdia i no en la de Lletres, com hauria correspost: com si no s'hi haguessin atrevit per si best-seller no fos sinònim de qualitat.   Potser els jurats consideren que el premi necessita uns quants anys més de noms prestigiosos i rostres mediàtics per fer-se un lloc a l'ombra dels Nobel. Però això és anar al que és fàcil. Uns premis, si no descobreixen, no estimulen. Si no marquen noves tendències, avorreixen. Si no prestigien, no marquen un abans i un després en la vida dels premiats. Poden ser un guardó més. Solemne, però oportunista. Per donar premis políticament correctes potser fóra més coherent que duguessin el nom del Rei. Els premis que porten el nom de l'hereu haurien de ser més atrevits i menys conservadors. Polèmics, si cal. I, si tenen alguna temença, que pensin que els clàssics els avancen per l'esquerra: la reina d'Anglaterra ja va condecorar els Beatles el 1965, i fa tres setmanes va premiar Salman Rushdie.[@more@]

Comentaris tancats a Uns premis obvis

La desaparició del bust de Joan Maragall, una acció que cal condemnar rotundament

Fa unes setmanes, algú o alguns sense escrúpols van fer desaparèixer el bust de Joan Maragall que presidia el Parc de Caldes que té per nom el mateix que el de l’il·lustre poeta català.  Una acció rotundament condemnable i que simplement descriu a qui l’ha realitzat. Gràcies a l’activista cultural local Bartomeu Roig i Badia, i amb el vist-i-plau de l'Ajuntament de Caldes d’Estrac, el buit que van deixar aquests brètols després de fer desaparèixer el bust de Joan Maragall,  va quedar ocupat per un pergamí amb versos del poeta i un centre floral. Juntament amb aquesta iniciativa,  s’ha elaborat un manifest de repulsa, publicat a les revistes locals 3 Viles i Els Tr3s Micos. Gràcies Bartomeu, per aquesta oportuna i necessària iniciativa.  El manifest diu el següent:  Els sotasignants, ciutadans i ciutadanes de Caldes d'Estrac de diferents ideologies, volem manifestar la més enèrgica repulsa per l'acte vandàlic comès contra el bust de Joan Maragall situat al parc del mateix nom de la nostra vila. Es tracta d'una agressió gratuïta i penosa, que no tan sols envileix i degrada el o els responsables, sinó que, sobretot, atempta contra el nostre patrimoni històric, cultural i moral.   Aquestes som les primeres persones que hem signat el manifest:  Joaquim Arnó Porras , Alcalde de Caldes d'Estrac; Joan Rangel Tarrés, Delegat del Govern a Catalunya, Josep Palau i Fabre, President de la Fundació Palau ; Josep Maria Freixas Molist, Montserrat Arnó Fontrodona,  Mercè Artigas Tarragona, Marcos Blázquez Garcia,  Josep Àngel Bosch Gil,  Pedro Cano Martínez, Rosabel Cantenys Monsant, Josep Compte Roura, Jaume Comas Solà, Antoni Crespo Pérez, Joan Cunill Rifà,  Elena Diaz Torrevejano, Albert Batlle Salvanyà, Helena Gallardo Sainz,  Francesc Garcia Cuyas,  Miquel González Monforte, Ferran Gràcia Carrasco, Josep Grau Barba, Joan Guinart Alberti, Victòria Humet Matilla,  Joan Izabal Mira, Carmona Izard Badia, Manuel Llanas Pont, Àngel Maculet Parramón, Josep O. Molina Davila, Pere Montells Llaberia, Joan Mora Capdevila,  Jordi Muñoz Pérez,  Ricardo Pérez de la Hoz, Rosa Pont Reixach, Rosa Pòrtulas Salvà, Santi Artigas Tarragona, Luisa Ramírez Brenes, Bartomeu Roig Badia, Clara Roig Sitjar, Àngel Rusiñol Esteban,  Joan Subiranas Mas, Gloria Tarín Sabartés, Jaume Timoneda Bernat,  Josep M.Toda Salvat,  Roser Torrentó Molas, Joan Vázquez Bellatriu, Marcel Xampeny Cabanas, Irene Xampeny Saurí,  Marc Vergés Ros, Mercè Loire Fernandez, Albert Ribera Rodergas. (*) A causa de la precipitació amb què s'ha hagut de procedir per incloure aquesta proclama al número de juny-juliol d'"Els Tr3s Micos" i 3 Viles, no s'hi han pogut recollir totes les adhesions previstes o previsibles. Per aquest motiu, s'han obert uns fulls de signatures a l'Ajuntament per a qui vulgui afegir-s'hi.[@more@]

Comentaris tancats a La desaparició del bust de Joan Maragall, una acció que cal condemnar rotundament

El Portaveu del Govern, una figura necessària

El portaveu del Govern és un tant per cent elevat de la imatge i missatge que vol transmetre qualsevol executiu, sobretot quan es tracta d’un executiu a nivell nacional.  El portaveu dóna una imatge de cohesió, seguretat, confiança, claredat, sobretot si es tracta d’un Govern de coalició, com és el cas del de Catalunya.  Un portaveu és capaç de realitzar una exposició transversal de l’acció de Govern, independentment del fet que el conseller del ram també comparegui per donar explicacions més detallades.  Després de molts mesos sense portaveu,  per una simple i quasi incomprensible decisió del pacte de l’Entesa, el Govern ha escollit la persona que es trobarà directament i indirectament de cara al públic. Aquesta persona és l’Aurora Massip, periodista i fins fa uns dies membre de l'equip del programa Els matins de TV3. Massip serà, després de l'estiu, la nova Directora de Comunicació del Govern i, entre d’altres funcions, tindrà la de portaveu del Govern.  És important, doncs, destacar que serà la directora de Comunicació i la portaveu del Govern, i no serà portaveu un conseller d’un altre ram, tal i com havia estat en l’anterior legislatura.  Recordem que en Joaquim Nadal era portaveu i Conseller d’Obres Públiques, i tampoc era una situació massa encertada.  I durant aquests primers mesos del nou Govern d’Entesa, no hi ha hagut la figura de portaveu i tots els consellers han pogut exercir com a tal.  Sincerament, malgrat haver arribat tard, la nova etapa simbolitza un canvi positiu i significatiu en la necessària figura de “la veu del Govern”.[@more@]

Comentaris tancats a El Portaveu del Govern, una figura necessària

L’excepció com a regla

Article del periodista Manuel Jardí a El Periódico d’avui:    D'aquí a tres anys estarà vigent la directiva europea sobre comercialització i ús de petards, que posarà fi a la vigent màniga ampla en l'ús d'explosius de baixa però sorollosa intensitat i amb el perill de la seva manipulació per part de menors. El reglament, òbviament, és de compliment obligat a tota la UE. A tota? Ni pensar-ho. Hi ha enclavaments que resisteixen els embats de la civilització i no són l'aldea d'Astèrix. No importa que els eurodiputats del PSOE i del PP hagin votat a favor de la norma al Parlament Europeu, quan encara ressonava la proclama de Rita Barberá: "Petards per a tothom, i per als nens també!". Els parlamentaris valencians de la dreta poden votar una cosa i predicar el contrari sense cap rubor. I els socialistes, atemorits per l'afició, s'empassaran el calibre que faci falta. Aquesta rebel.lia potser es presentarà com a excepcionalitat antropològica. Però, a diferència del cas francès i la seva cultura elevada a qüestió d'Estat, aquí s'exigirà impunitat per als focs d'artifici. Per Falles o al solstici. Europa? Connais pas.[@more@]

Comentaris tancats a L’excepció com a regla

Cal la renovació del socialisme i de l’esquerra, cal una política amb sentit, calen noves respostes, cal la revitalització democràtica i social del nostre país

S’ha presentat la Convenció pel Futur. Malgrat és aviat per a opinar abastament sobre la posada en marxa d’aquest projecte i per a treure’n conclusions sobre els seus possibles resultats,  personalment ja em crida l’atenció, positivament parlant, l’objectiu d’aquesta iniciativa.  Fent una “passejada” pel seu Web, http://www.convenciopelfutur.org , i llegint els documents que s’hi poden trobar, destacaria el següent: 

1)      L'objectiu és aplegar ciutadans i ciutadanes actius, per parlar, discutir i imaginar conjuntament el millor futur possible per Catalunya, d'acord amb uns valors i objectius compartits. 

2)      El projecte s’adreça a tots aquells i aquelles que comparteixen una voluntat de renovació del socialisme i de l'esquerra; de recerca de noves respostes progressistes al servei de l'autogovern de Catalunya, de la reforma federal d'Espanya i de la construcció de l'Europa política; de participació en noves formes de debat i d'acció per renovar la política.

3)      Es tracta d’un diàleg sense apriorismes, a través de la lliure confrontació participativa,  es vol contribuir a definir noves respostes a molts dels nous reptes que se’ns presenten.

4)      Es fa una crida a totes aquelles persones i grups que volen una política amb sentit,  i  aspiren a desenvolupar-la dins de la societat (entre els joves, a les empreses i associacions, als sindicats, a les universitats, en el món professional i cultural, etc.).  per a què s’uneixin en els treballs de la Convenció pel Futur.

5)      La reducció de la política als seus aspectes “professionals” genera desafecció i desconfiança. No és sols el problema de l' abstenció electoral: el problema  afecta la vitalitat dels nostres sistemes democràtics i la pròpia cohesió de les nostres societats, amb el risc d’una deriva cap a la disgregació social i l’anomia, i d'una una evolució negativa cap a l'afebliment de la política democràtica, els replegaments insolidaris i corporatius i les exasperacions i manipulacions identitàries. Una política afeblida i isolada en les institucions, corporativitzada i sense idees, tendiria a accentuar els problemes, a generar una crisi general de confiança.

6)      Es planteja com a cosa urgent el problema de la revitalització democràtica i social del nostre país. En un moment de ràpida evolució vers una societat  més complexa i individualitzada, que genera noves actituds personals i col·lectives, Catalunya tindrà una evolució positiva si es verifiquen a la vegada una bona acció de govern i un procés polític i social general que reforci els valors comuns de progrés, cohesió social, unitat civil, solidaritat i pluralisme. 

 Sembla un bon inici, no creieu?  L’acte d’obertura dels treballs de la Convenció pel Futur serà el proper 12 de juliol.  Sembla que comença un projecte seriós de debat i, el més important, un projecte seriós i real d’accions.  Hi haurem d’estar atents i seguir la seva evolució.

[@more@]

Comentaris tancats a Cal la renovació del socialisme i de l’esquerra, cal una política amb sentit, calen noves respostes, cal la revitalització democràtica i social del nostre país

Entre Sant Pere i la sortida doble gegantera

Ahir va ser Sant Pere, però la Revetlla central al nostre poble es celebra avui, dia 30 de juny, a partir de les deu de la nit. Es tracta d’una revetlla organitzada pels veïns del Carrer Sant Pere i del Passatge Sant Pere de Caldes d’Estrac i tindrà lloc al mateix carrer.   Alguns no podrem anar a dormir massa tard perquè demà diumenge, 1 de juliol, la Colla gegantera de Caldes tenim sortida doble.  Hem de marxar de Caldes, amb autocar, a les 7.45 del matí, perquè ens han convidat a la Festa Major de Barberà del Vallès i concretament a la trobada gegantera que organitza la colla d'aquest municipi.  Teniu més informació al web de l’Ajuntament de Barberà  http://www.bdv.es   Després de visitar Barberà, tornarem a pujar a l’autocar en direcció cap a Canet de Mar, on dinarem i on ens espera una gran festa a la tarda. Es celebra la 32a trobada de gegants i els 60 anys dels gegants del barri dels Abells de Canet. Teniu més informació al web de l’Ajuntament de Canet http://www.canetdemar.org  Serà un dia esgotador, però divertit a la vegada.[@more@]

Comentaris tancats a Entre Sant Pere i la sortida doble gegantera

Un estudi de la Secretaria de Joventut constata un interès del jovent per les qüestions polítiques i socials, i una participació que va més enllà del sistema electoral i de partits

L’informe detecta l’aparició de formes emergents de participació, flexibles i no institucionalitzades, fruit de les noves inquietuds del moment. Paral·lelament, l’informe destaca l’elevada participació del jovent en el món associatiu (31,4%).   L’allunyament dels joves catalans respecte al sistema electoral i de partits no comporta un desinterès per la política, sinó més aviat el contrari. Així ho conclou l’estudi “Participació, política i joves” –el primer d’aquestes característiques- elaborat per l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP) per encàrrec de l’Àrea de Programes de Participació de la Secretaria de Joventut i l’Observatori Català de la Joventut. Els resultats s’han obtingut a partir de les respostes de 3.300 joves d’entre 15 i 29 anys i han estat presentats pel secretari de Joventut, Eugeni Villalbí, acompanyat pel director de l’IGOP, Joan Subirats, i pel sociòleg i coordinador de l’informe, Isaac Gonzàlez.   L’estudi rebat la idea que els joves participen poc en política, si bé precisa que va més enllà del sistema electoral i s’expressa també a través d’altres canals com firmar per alguna causa (41,7% dels enquestats), manifestar-se  (30,2%),  assistir a concerts o festes populars amb connotacions polítiques o reivindicatives (22,1%) o presenciar xerrades o actes culturals de contingut social o polític (21,4%). Entre un 13% i un 19% de joves també col·labora en l’organització d’actes del seu ajuntament o al marge d’aquest, i ha participat en alguna vaga.   L’estudi, doncs, detecta l’aparició de formes emergents de participació més flexibles i no institucionalitzades, fruit d’una nova dinàmica i de les noves inquietuds del moment. En aquest sentit, la participació política entesa com allò que passa a nivell públic, especialment en l’àmbit més pròxim, interessa un grup nombrós de joves (el 80%). Per temes, els que més preocupen al jovent són l’habitatge (30,8% d’enquestats), l’atur, la precarietat i la inestabilitat laboral (28,1%) i la immigració (28,1%).   L’interès dels joves per les qüestions públiques també té el seu reflex en l’alt percentatge d’ells (31,4%) que participació en entitats. D’aquests, un 34,5% en són usuaris, membres actius o organitzadors; el 33,5% hi col•laboren econòmicament; i el 32% ho fa de manera puntual sense excloure l’ajuda econòmica.   El sentiment de pertinença català és el predominant entre els joves, segons l’estudi. Així, un 40,7% se sent només català o més català que espanyol davant el 7,5% que es defineix només espanyol o més espanyol que català. El grup  amb un sentiment nacional compartit entre Catalunya i Espanya és del 30,4%. Pel que fa a l’eix ideològic, els i les joves es situen majoritàriament (63,20%) en posicions d’esquerres.   L’estudi “Participació, política i joves” és el primer d’aquestes característiques i magnitud que es fa a Catalunya. Vol ser una eina per conèixer i entendre com és actualment la participació de la gent jove així com la percepció que tenen de la política i les pràctiques que realitzen. L’informe proporciona una àmplia descripció, interpretació i visió global de la participació juvenil a Catalunya, necessària per planificar i adequar les polítiques de joventut. FONT: web de la Generalitat de Catalunya www.gencat.cat  Més informació a l’enllaç http://www20.gencat.cat/portal/site/Joventut/menuitem.54699497c7208e72015d9510b0c0e1a0/?vgnextoid=0c089d6767c3b010VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=0c089d6767c3b010VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall&contentid=1c571fdf61100110VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD  

[@more@]

Comentaris tancats a Un estudi de la Secretaria de Joventut constata un interès del jovent per les qüestions polítiques i socials, i una participació que va més enllà del sistema electoral i de partits

La educación o la caverna

Article d’Antonio Asencio a ELPLURAL.COM:    “La educación para la ciudadanía” va a ser, presumiblemente, un motivo más de batalla entre Iglesia-PP y el Gobierno socialista en un contexto de tenso caos preelectoral. Presumiblemente, la Iglesia lanzará, a través de la COPE y Telemadrid, a los militantes del PP a las calles para agitar las conciencias hispanas. Se ve venir y así será. Tiempo al tiempo.    Vayamos al contenido. Si hay algo que el Estado debería poder imponer en democracia –y para la democracia-, sin tapujos, sin reservas, y con el consenso de todos, es el respeto al otro. La libertad, nos dice la teoría, es la posibilidad de elección entre diversas opciones y por tanto, esa convivencia inevitable entre diferentes justifica la democracia, protegida por los tabiques del Estado y la Justicia, alentada por la educación en su sentido más amplio.    Cualquiera debería saber que la España democrática de nuestros días se sustenta sobre un Estado aconfesional, que respeta la libertad ideológica y de credo, que la razón de nuestra convivencia tiene por origen un contrato ciudadano y que no presupone una atávica comunidad de cristianos –como sucedió hasta la muerte de Franco- y cuya carta Constitucional reconoce y consagra su diversidad interior de idiomas, culturas y tradiciones. Si llevamos siendo eso casi treinta años, si estamos orgullosos de serlo, ¿por qué no enseñarlo, también con orgullo, a nuestros hijos?    Al orgullo, sumamos la urgencia de un país cuya diversidad se ve amplificada por la llegada de inmigrantes, la libre circulación de ciudadanos europeos y, en general, los profundos efectos de la globalización.    Señalaba Isaiah Berlin: “En un mundo donde los derechos humanos nunca hubieran sido pisoteados, ni los hombres se persiguieran los unos a los otros por lo que creen o por lo que son, no sería necesario defender la causa de la tolerancia”. Pero ese mundo no es éste. La tolerancia no emerge como consecuencia directa de la libertad de horarios comerciales, como pretende Esperanza Aguirre. Antes bien, el Estado, un Estado cuyo átomo indivisible es el ciudadano libre y autónomo –y no la familia nuclear, que es radioactiva- debe preparar a los individuos para una tolerancia que luego exigirán las propias leyes, así como la experiencia cotidiana de la convivencia en un mundo complejo.    Si enseñar la libertad, si enseñar a ser ciudadano es adoctrinar, será, en cualquier caso, el único adoctrinamiento que el Estado puede hacer: el cívico, el neutro, el que es válido para todos, el que podamos compartir todos por encima de lo que nos separa. Frente a esta opción, el PP de Pilar del Castillo propuso religión católica evaluable sí o sí. Y es lógico que, con este PP enclaustrado en la COPE y en sus seminarios de ideas fijas, se inaugure la enésima disputa nacional. Vuelven a confrontarse no sólo dos formas de concebir la educación, sino dos maneras de mirar y entender España: como un país diverso y laico, cimentado sobre el concepto de ciudadanía, o un país cuya identidad permanece secularmente secuestrada por la Iglesia y el catolicismo.    Educar para convivir en libertad es un reto de origen republicano y el destino de cualquier democracia, es cierto. Desde el Emilio de Rousseau hasta nuestros días la filosofía busca un camino ético que permita a la humanidad abrazarse en unos principios comunes, por encima de divergencias religiosas y posicionamientos políticos. Pocas cosas compartimos, pero éstas, como los derechos humanos, los principios de la convivencia, el respeto a las leyes y las instituciones, no deberían ser cuestionadas por quien participa del sistema democrático.    La reacción proviene de la Iglesia y el PP por dos motivos paralelos:    En primer lugar despoja a la Iglesia del monopolio en el suministro de la conciencia colectiva, que queda reducido a una comunidad ahora más pequeña –y no igual de amplia- que la sociedad. Y además, hace competir a la Iglesia católica en el suministro de esa fe con otras religiones igualmente respetadas en nuestra Constitución. Pérdida del monopolio y aparición de competencia. Esa es la primera causa de la beligerancia de los obispos ante esta asignatura.    Con respecto al PP, por su parte, la activación de una ciudadanía crítica y autónoma camina en el sentido opuesto a la conservación de formas arcaicas de discriminación que están en la génesis de los valores de la derecha. Aquí encontraríamos el nacionalismo, la familia tradicional encabezada por el varón, el catolicismo como base moral de los individuos y el rechazo a formas sociales divergentes a las católicas, como el divorcio, las parejas homosexuales, la diversidad religiosa…etc.    Frente al reto ilustrador, la caverna conservadora ruge dolida ante su pérdida. Eso ya ha pasado en España, un país donde los diferentes esfuerzos modernizadores y liberales, como el que representó la Institución Libre de Enseñanza, sufrieron la incomprensión de las sotanas y los bombazos de los militares irredentos.    En conclusión: Volverá la derecha aguerrida con su pavor de sacristía a retumbar por las calles de la Castellana, a troquelar con la tipografía del fin del mundo los titulares de periódicos afines y a incendiar las ondas matutinas con sermones prebélicos. Ellos y sólo ellos, son la mejor muestra de cuán necesaria es la asignatura de Educación para la Ciudadanía en España.[@more@]

Comentaris tancats a La educación o la caverna

Tot va ser un error

Article de Rosa Cullell a El Periódico d’avui:    He tornat. Després de 15 anys de tranquil.litat, torno a ser al volant. Els fills, que volen que els porti i els vagi a buscar, i el marit, que està viatjant molt i pensa que ja és hora que m'espavili. M'han triat un cotxe de color vermell, petit i de poc consum. Els cotxes han millorat bastant. M'encanta canviar la música des del volant, amb el dit gros, i això de la direcció assistida és un gran avanç. Així aparca qualsevol. A recollir-lo hi vaig anar sola. Uns no hi eren i uns altres no podien. Els feia por. Bé, resulta que hi ha un munt de gasolines diferents. Vaig trucar al meu venedor i, amablement, em va recomanar la més barata. Una altra cosa va ser obrir el dipòsit, que ja no porta clau, i trobar la palanqueta, que m'havien amagat en un lateral. Llavors ja tenia una cua d'admiradors. Vaig posar la manguera a l'orifici i vaig prémer. La 95 va sortir com una font, escampant-se al meu voltant i deixant-me la faldilla feta un fàstic. Van estar a punt de treure'm a coll i be. Vaig entrar a l'oficina fent pudor de gasolina sense plom, que és més ecològica.   Pitjor va ser arribar. ¡Hi ha cotxes per tot arreu! Van per on els dóna la gana, paren sense avisar i aparquen en tercera fila. ¿I les bicicletes? Sempre hi havia estat a favor. Fins divendres, quan un ciclista que venia en direcció contrària pel carrer del Carme gairebé em va ratllar l'utilitari. Els vianants no són millors. A punt vaig estar d'atropellar una japonesa que feia fotos de la torre Agbar des del centre de la Diagonal. Vaig tornar a casa feta pols. Avui estic més bé. M'he posat voltaren a les cervicals i he agafat el metro. Sense parar de cantar: "Todo esto fue un error. Oh, oh. Todo fue un error!".[@more@]

Comentaris tancats a Tot va ser un error