30 anys sense Franco: “Un dia qualsevol al Valle”

Avui fa 30 anys de la mort del dictador Francisco Franco i el periodista Joan Barril escriu “Un dia qualsevol al Valle”, el seu Conte del Diumenge a El Periódico de Catalunya:

Com cada any a l’arribar aquestes dates, el sindicalista Roberto Alcázar anava a la perruqueria i deia que li tallessin els cabells, el mínim per semblar una persona d’ordre. Cada 20 de novembre a primera hora del matí Roberto se n’anava de casa sense despertar la seva dona per obrir la seu de l’organització Solidarios Anticapitalistas. El progre Roberto Alcázar es treia l’arracada del lòbul de l’orella i buscava a l’armari una camisa blava del seu pare, una corbata negra i unes ulleres de sol que són l’uniforme més imprescindible per cantar el Cara al Sol. Roberto Alcázar, en la soledat del matí, sortia de Madrid en cotxe de lloguer disposat a complir una promesa filial. Llicenciat en Polítiques i càrrec de confiança d’un alcalde d’un municipi d’esquerres, convençut pacifista i soci d’Amnistia Internacional i de totes les causes nobles, havia hagut de viure la desgràcia de la mort del seu pare feia quatre anys: Simón Alcázar, que al seu dia va ser cap de Centuria de Falange Española i que va formar part dels escortes personals de Blas Piñar i de qualsevol líder de la dreta en defensa de la civilització cristiana i occidental. Simón Alcázar no va ser mai un dirigent nacional, però comptava amb l’afecte de tots els fatxes madrilenys. Només els més íntims coneixien la desgràcia de Don Simón, la de tenir un fill roig i una nora encara més roja. Quan Don Simón va morir, Roberto va ser al tanatori. Les abraçades dels companys fatxes del seu pare sonaven com ferro oxidat i medalles congelades pel fred de la División Azul. Més d’un li va dir a l’orella: "¡Quina pena!" i no es referien al mort, sinó al fill supervivent. "Tu has matat el teu pare", li va mussitar l’assistent més vell a l’enterrament. Però Roberto els va deixar passar, perquè la mort dels pares és un acte natural que reclama respecte, però en cap cas adhesions indestructibles.

Roberto Alcázar havia fet una promesa solemne al feixista del seu pare. "Promet-me, fill meu, que mentre puguis portaràs les meves cendres cada 20-N al Valle de los Caídos i assistiràs a la missa en honor del Generalísimo. Fes-ho sempre en representació meva". I Roberto Alcázar ho va prometre. I ell, cap allà, mentre el sol començava a sortir pel cel de Castella. Amb ell, lligada amb un cinturó de seguretat, l’urna metàl.lica amb les cendres del seu pare. Fa quatre anys que fa aquest estrany viatge. Per la ràdio sonava un èxit de Coldplay i aquell vell tema de Mecano: "Hoy no me puedo levantar". Però Roberto i el seu pare estaven llevats.

El recinte del Valle de los Caídos estava més vigilat que mai. Sens dubte les pressions dels pèrfids catalans i del seu Estatut havien aconsellat posar-hi un plus de vigilància. Roberto va aparcar el seu cotxe, va agafar l’urna i es va trobar amb un arc de metalls. El metall de l’urna va donar l’alarma: "¿Què hi porta vostè aquí?" i Roberto, amb cara de franquista fals i camisa blava i corbata negra, protestava: "Vostè no sap amb qui està parlant". El segurata insistia: "Ni m’importa. Tot el que sona a metall per aquí no passa o sigui que, ¡fora!". Roberto Alcázar estava a punt de desistir. Però una promesa era un argument important. Es va dirigir a un supermercat de carretera. Allà, als prestatges destinats als tetrabric, va comprar un litre de qualsevol cosa. Va pagar, va sortir al carrer i el va buidar. I l’aire es va omplir d’una suau aroma de celler. Va introduir les cendres del seu pare en el tetrabric i va tornar al maleït arc de metalls.

En aquesta ocasió no van sonar alarmes. Un altre home amb camisa blava l’esperava. Es va quadrar i va cridar "¡Arriba España!". "¡Arriba!", va respondre Roberto i va entrar al recinte amb la seva nova urna de cartró. Va formar amb els antics camarades del seu pare i algun d’ells va creure reconèixer-lo. "¿Tu no ets el fill roig d’Alcázar? M’alegra que hagis seguit el seu camí i que estiguis en un dia com avui en el record del Caudillo". Van arribar més feixistes amb aire festiu, perquè és més gran l’alegria d’un roig convertit a la causa que tota una Centuria de Falange inassequible al desànim. Llavors es van fixar en el tetrabric. "¿Què hi portes aquí?" I el fill de les cendres i dels crits de ritual va dir: "Ja ho veus. Ho posa a l’etiqueta. Aquí hi porto Don Simón". I el Valle de los Caídos es va posar de genolls i van adorar el tetrabric pòstum que indicava que no importa l’envàs quan el contingut és bo.

[@more@]

Tweet