Brillant article d’Enric Sopena, director d’Elplural.com, a El Periódico d’avui:
El secret del creixement espectacular d’ERC tant el novembre del 2003 (eleccions catalanes) com el 14-M de 2004 té un nom que no és cap altre que José María Aznar. Esquerra no hauria pogut somiar mai amb un director de campanya tan eficaç. ¿Es disposa ara el partit independentista a tornar aquell favor al PP?
Sabem la resposta. No, és clar. Nosaltres estem als antípodes del PP. Ells votaran no en el referèndum per raons que són exactament contràries a les nostres. Barrejar-nos amb la dreta espanyolista és demagògia.
No obstant, les coses no són tan simples. I és que hi ha una qüestió prèvia important. El no d’ERC qui prodest? És a dir, ¿a qui beneficia? Evidentment, al principal enemic de l’Estatut i de la majoria de ciutadans de Catalunya. Mariano Rajoy està a punt de rebre un regal fins fa ben poc inesperat. L’opció d’Esquerra enforteix el PP i debilita el PSOE en el conjunt d’Espanya. ¡Quin Estatut, el defensat per José Luis Rodríguez Zapatero, incapaç d’obtenir el consens del PP i tampoc el d’ERC!, repetiran fins a l’extenuació dialèctica les tribunes reaccionàries.
A Catalunya el no desestabilitza el tripartit i l’invalida com a fórmula de futur. I el que és pitjor per a Esquerra: s’autodestrueix com a partit de Govern (tant a Catalunya com a Madrid) i es consagra com un col.lectiu d’immadurs irats. El no que preconitzen alguns dirigents d’ERC –desautoritzats al cap i a la fi per les seves bases– se l’haurien d’aplicar ells mateixos dimitint. Però no ho faran. Quo vadis, Esquerra.
[@more@]
El resultat del referéndum evidenciarà la poca preocupació dels ciutadans de Catalunya per l’Estatut.
A part d’això, crec que el NO superarà i molt el NO del 1979, i no només pel NO nacionalista, sinó també per aquell NO que vol viure en una Catalunya de ciutadans lliures i no en una Catalunya on els ciutadans estiguin al servei de Catalunya.
Poden haver-hi molts escenaris possibles, però em sembla a mi que el PP i ERC (un dels dos) no estarà a la oposició.