Aquest article el va escriure ahir Carlos Carnicero a Elplural.com. Espero que, tot i haver fet ja molt mal, el Partit Popular se n’adoni del seu greu error estratègic abans que sigui massa tard, massa tard pel mateix Partit i, sobretot, per la bona convivència dins del nostre país.
Hay fronteras que cuando se traspasan es difícil volver atrás. El PP cruzó el límite elemental que en una sociedad democrática impide utilizar el terrorismo para sacar ventaja política y electoral. Lo hizo en la época en que José María Aznar estaba desesperado por alcanzar el Palacio de La Moncloa, a cualquier precio, y lo resumió en aquel: "¡váyase señor González!". Entonces se estableció que se podía pagar el peaje institucional de un deterioro de los pilares del estado y ahora se trata de repetir el esquema.
Las más bajas pasiones y los más bajos instintos sirven para establecer que el presidente del Gobierno es capaz de permitir la excarcelación de asesinos, promover el cese de fiscales, supuestos baluartes insobornables en la lucha antiterrorista, e hipotecar la credibilidad del Estado para mantenerse en el poder.
Y para ello se cataliza el dolor de las víctimas para transformarlo en indignación en una carrera sostenida en que la ruptura de la unidad de España, la cobardía ante los terroristas y la dejación de las más elementales responsabilidades son la munición para expulsar al PSOE del Gobierno.
Nada importa que se esté sembrando el odio de una parte de España contra la otra, que el deterioro de las instituciones y la credibilidad de la democracia se cuestione. Esta generación de dirigentes de la derecha española no nos la merecemos bajo ningún concepto y no hay antecedente en la vieja Europa democrática de un partido que haya ejercido la irresponsabilidad con tanta crudeza.
Es cierto que esta actitud política sería imposible sin grandes connivencias. En primer lugar de sectores de la prensa que nunca se saben si son los inspiradores primigenios de esta locura o sencillas terminales mediáticas. El resultado es el mismo: un altavoz permanente e incondicional de los más furibundos disparates que siembran la sospecha de que se oculta información sobre el 11-M y, al mismo tiempo, difaman sobre concesiones al terrorismo; todo ello sin aportar prueba alguna. Lo peor de todo es la reedición de la misma historia circular. En los últimos años de Felipe González, los periodistas que jalearon el GAL cuando nació (para comprobar esto están las hemerotecas) se convirtieron en el martillo pilón del socialismo. Ahora quienes entrevistaron a ETA, proponían la autodeterminación para el País Vasco y querían una negociación para terminar con la violencia se han convertido en los defensores de las víctimas del terrorismo. Tiempo habrá para que la historia situé a cada uno.
[@more@]
El tot s’hi val és de Rubalcaba a la jornada de reflexió. Els socialistes vau fer la campanya electoral més rendible i més barata en un dissabte a la tarda a costa del dolor dels ciutadans.
Ho sento Xavier, però qui va intentar fer una campanya barata i rendible va ser el govern del PP (L’ATEMPTAT ÉS D’ETA!!! mentint en un tema tan delicat i en una situació on havien mort 200 persones). I cal recordar que Mariano Rajoy, candidat del PP, va sortir a parlar el dia de la jornada de reflexió, cosa que no va fer el candidat del PSOE. A més, en Rajoy es presentà dient: «Hola soy Mariano Rajoy, secretario general del PP y candidato a la presidencia del gobierno…» VERGONYÓS! Demostrant, un cop més, que pel PP el tot s’hi val per tal d’acabar amb el govern de la pitjor manera possible i guanyar unes eleccions. Però encara bo que la gent ja ha conegut i coneix al PP i aquesta vegada no es deixaran convèncer ni manipular, ni a Catalunya ni a la resta d’Espanya.
Tothom va sortir a dir que era ETA, en un primer moment. Jo també ho vaig pensar tan bon punt vaig saber la notícia de l’atemptat.
L’11 M és un episodi on encara falten moltes coses per saber i hi ha moltes coses despenjades, que probablement no sabrem mai, i el que va fer el govern, era anar informant del desenvolupament de les investigacions que en un primer moment i com era lògic anaven encaminades a ETA.
L’any 1996, el Partit Popular va entrar a governar, perquè la gent ja estava farta dels GAL, la corrupció i el desenvolupament negatiu de l’economia, i el PP i de fet així ho va demostrar, era capaç d’aconseguir acabar amb tot això.
Xavi,
Puc estar d’acord amb tu de que tothom creia en un primer moment amb ETA, però «creure» no vol dir que ho hagi de ser i la gestió del Govern en aquest assumpte fou bastant nefasta i, sobretot, la del PP (com l’aparició de Rajoy el dia de la jornada de reflexió fent campanya! Zapatero no va aparèixer). Cal tenir en compte que van coincidir dos fets excepcionals: un atemptat horrible mai viscut a Espanya i unes eleccions generals; com a fet excepcional calia encara una més bona, prudent, rigorosa i responsable gestió.
Per altra banda, la corrupció va ser un episodi penós dels últims anys de governs del PSOE, però ha de quedar clar que no va ser el PP qui va guanyar les eleccions de 1996, sinó que el titular fou que el PSOE les va perdre. Sincerament, sent realistes i d’acord amb l’opinió de molts analistes, el PP no va fer mèrits per guanyar les eleccions dels 96, però el PSOE si que va fer mèrits per perdre aquestes eleccions. El 2000 va passar quelcom semblant. El PSOE va fer mèrits per perdre les eleccions (crisis internes, falta de lideratge) i el PP va tenir al seu favor la bona marxa de l’economia (que tots sabem que això depèn en bona part del context internacional) i el discurs de «hem acabat amb la corrupció» (clar, si feia dos dies que estaven al govern!)
Si el PP va guanyar les eleccions és perquè els ciutadans hi van confiar.
Les trucades a Pilar Manjón són fruït de persones eixalabrades.