Ja s’ha confirmat: “L'exministre de Defensa José Bono ha acceptat ser president del Congrés en cas que els socialistes guanyin les eleccions generals i encapçalar la llista del PSOE per Toledo.” Bé, doncs sembla que el PSOE comença a exterioritzar massa la seguretat que sent a l’hora d’encarar les properes eleccions generals i la convicció de guanyar-les, segurament pel motiu de trobar-se davant d’un Partit Popular extremista, perdut, amb manca de projecte i, fins i tot, dividit. Però aquesta imatge del PSOE, més o menys tranquil·la, li pot passar factura. Si a tots els mitjans es publica que José Bono ha acceptat presidir el Congrés en cas de victòria socialista i anar de número u per Toledo, essent la primera part de la frase la més destacada per tothom, ens dóna a entendre que no només els socialistes es creuen que guanyaran, sinó també que tindran la majoria de diputats suficients (amb els socialistes o amb el recolzament d’altres) perquè José Bono sigui votat com a president del Congrés. És més, mai al llarg de la història democràtica d’Espanya i de Catalunya, s’havia fet pública la presentació d’un candidat anunciant-lo com a “futur president del Congrés”. Crec que ha estat un error d’estratègia per part del PSOE, malgrat és evident que l’objectiu era ressaltar la importància de la presència de Bono a les llistes dels socialistes, tot remarcant un paper futur protagonista. Però el sols fet d’anar de número u per Toledo ja hagués estat prou noticia per al PSOE, i suficient, sobretot després que l’expresident castellano-manxec dimitís com a Ministre de Defensa del Govern Zapatero, després de dir que es retirava de la primera línia política i després de no acceptar ser candidat a l’alcaldia de Madrid. Dir que serà el futur president del Congrés no calia i és donar matèria fàcil per a la crítica dels altres partits i crear un rebuig inicial gens convenient per a futurs escenaris postelectorals.
[@more@]
