Una resposta cívica, però no dòcil

Una carta del lector Pau Cabezón (Viladecans), publicada a El Periódico de Catalunya d’ahir dissabte:   I ara, fins al 30 de novembre. Un ja no sap què pensar, o més ben dit, ja no sap què fer. I això que jo em considero afortunat perquè només m'he de llevar 30 minuts abans del que ho feia habitualment per ficar-me en un embús abans de les set del matí i perquè tinc un lloc on deixar el cotxe a Barcelona. I ara, ¿què? A esperar que vulguin deixar-nos tornar a la nostra rutina, horaris i a la nostra vida.    I no deixo de pensar que no ens podem permetre que ens prenguin el pèl d'aquesta manera. En ple segle XXI, en un país integrat a la Unió Europea, tenim unes infraestructures dignes d'una república bananera. Però això no s'arregla amb bitllets gratis –un altre cafè per a tothom–. La gent n'està molt farta i jo no sóc capaç d'idear una manera de manifestar la nostra frustració. El caràcter català ens fa rebaixar la nostra qualitat de vida per arribar a temps a la feina, i el nostre seny ens fa llevar abans d'hora per no saturar unes entrades a Barcelona autènticament tercermundistes.   S'ha d'agrair que certs polítics alabin el comportament de la ciutadania, però és necessari que aquesta demostri que una cosa és el nostre sentit de la responsabilitat i una altra de molt diferent que siguem un ramat de bens. Potser la solució és manifestar-nos als nostres ajuntaments per intentar estar presents en l'actualitat informativa i que aquesta situació eventual –havien de ser 10 dies– no es converteixi en habitual i es perdi en l'oblit. Però vull fer una última anotació: al març hi ha eleccions i no hem d'augmentar l'abstenció, perquè no anar a votar no canviarà les coses. No ens podem permetre que tot ens sigui igual.[@more@]

Tweet