Els límits del reciclatge

Editorial d’El Periódico d’avui: Fa temps que la cultura i pràctica del reciclatge va calant en els costums del país. Recuperar, reutilitzar, reciclar són verbs que avui es conjuguen amb molta més familiaritat que anys enrere. Les campanyes d'informació impulsades pels poders públics i una creixent sensibilitat ciutadana han elevat notablement el nivell de responsabilitat davant un problema que no té espera. L'augment i l'acumulació de residus ha derivat en una irrenunciable necessitat d'encarrilar els esforços de l'Administració i de la ciutadania cap a un planeta més sostenible.   No obstant, la bona voluntat i la col.laboració cívica tenen els seus límits. L'Administració té el deure d'influir positivament en aquesta dinàmica i ha de posar els mitjans al seu abast perquè el reciclatge acabi convertint-se en una activitat normal i general, pròpia de països civilitzats. També és cert que està en l'obligació d'informar més i millor sobre els avantatges del reciclatge i sobre els beneficis econòmics i socials de la reutilització de residus. El contribuent necessita saber que el seu esforç té recompensa i que la seva humil acció local incideix de veritat en una millora global.   Però, de la mateixa manera que és positiva la presa de consciència en aquest aspecte, és cert que pot ser desmobilitzador arribar a extrems maximalistes. La capacitat dels pisos on vivim i la paciència del ciutadà són limitats. Pretendre, com es dedueix dels últims reglaments oficials, que el reciclatge de residus sigui intens i extensible al màxim pot derivar –per cansament, per un excés de normes per complir– en una deixadesa que ens allunyaria, segur, dels objectius mediambientals perseguits.[@more@]

Tweet