Joves funcionaris

Article de Francesc Puigpelat publicat al diari AVUI:

Un estudi publicat aquesta setmana sobre els joves i el treball a Espanya dóna dades molt significatives. Per exemple, a igualtat de sou i condicions, el 65% dels joves preferirien ser funcionaris, i només el 21% optaria per una empresa privada. Altres dades: un 85% volen horari fix; un 75%, feina al lloc on resideixen (es donen casos de joves de Sabadell que no volen treballar a Terrassa, i viceversa), i només un 32% aspiren a tenir una feina que impliqui un repte.

M’he quedat d’una peça. Ara resulta que els valors de la nostra joventut són, en general, genuïnament conservadors: volen poca feina, nul risc, a prop de casa, responsabilitat mínima i creativitat zero. El progressisme queda per a la roba estrafolària, la música, els pírcings, les manifestacions contra la guerra a l’Iraq i les declaracions de cara a la galeria. A l’hora de la veritat, la filosofia juvenil és molt simple: viu dels pares fins que puguis viure de l’Estat.

Alguns analistes culpen de tot això les males condicions que ofereix el mercat laboral. Jo crec que es tracta d’una altra qüestió: d’una mentalitat acomodatícia. Els jovent està massa acostumat a viure bé (i de franc, a cals pares) i no vol esforçar-se. No hi ha il·lusió ni ambició, sinó cultura del subsidi. Un dia, Xavier Sala i Martín explicava que la majoria dels seus estudiants d’econòmiques a Colúmbia (als Estats Units) volen ser empresaris, mentre que els seus homònims de la Pompeu Fabra tenen com a màxima aspiració treballar en una caixa. L’exemple és il·luminador.

No van ser les caixes ni els funcionaris els que van aixecar la Catalunya industrial, rica, moderna i dinàmica de primers del segle XX, de les restes de la qual encara vivim ara. No. La riquesa de Catalunya tampoc no va ser fruit dels anarquistes, comunistes, catalanistes i altres istes de diferent pelatge que ara es volen canonitzar. No: Catalunya va arribar a tenir als anys 30 una renda per càpita 10 vegades superior (sí: 10 vegades!) a la d’Espanya gràcies a una classe burgesa i empresarial que tenia il·lusió, ganes de treballar, no feia horaris, assumia riscos, viatjava quan calia i es mirava amb malfiança els funcionaris.

I és el relleu a aquesta classe burgesa catalana de tota la vida el que, malauradament, no es veu entre el jovent. A Barcelona, el nombre de joves que aspiren a ser funcionaris és del 56,5%, només 8,5 punts menys que a Espanya. Una xifra que mostra que l’esperit emprenedor català agonitza. El 1961, Josep Pla escrivia: "Barcelona és una ciutat que en el terreny econòmic no dorm pas gaire […], una ciutat que conté molta gent que a les hores del matí van amb l’orella dreta i la pupil·la brillant: la quantitat de l’ambició servida per la mobilitat d’argent viu és aquí permanent i considerable". Quin contrast, oi? Les cares que es veuen ara per Barcelona son ara molt més somnambúliques i conformistes que les de fa quaranta anys. I, mentrestant, als pobles, tots els cabalers es barallen per aprovar les oposicions a mossos d’esquadra.

[@more@]

Tweet