Avui, l’article de Josep Maria Espinàs a El Periódico:
Un diputat del PP ha preguntat al Govern de la Generalitat quants diners havien costat les reformes dels despatxos d’alguns alts càrrecs. I el Govern ha donat les xifres corresponents. Això està bé: preguntar i contestar. Però pregunto: ¿per què sovint es reformen els despatxos quan els ha d’ocupar un nou càrrec?
¿Que potser els despatxos són com unes sabates, que han d’anar exactament a la mida de qui hi posa els peus? Jo entenc que si un sofà, per exemple, ja està tan gastat que fa pena, o la pintura de les parets s’ha embrutat, es faci el canvi o la restauració corresponent. Però aquestes modificacions de caràcter indispensable ja les ha de fer l’ocupant del despatx mentre té el càrrec. ¿Que potser els nous ocupants es troben amb uns despatxos que són una porqueria?
No m’ho crec. En bastants casos, almenys, el canvi de mobles i de decoració es fa perquè el nou ministre, a Madrid, o el nou conseller, a Catalunya, vol estrenar despatx. No els agrada heretar un lloc. Hi ha d’haver la dosi necessària de canvi per tenir la sensació que ell mana, almenys, en aquell petit espai.
En lloc de tanta reforma, ¿no n’hi hauria prou amb la introducció d’algun petit detall personal? Fa molts anys, quan Joan Guitart era conseller de Cultura, el vaig visitar al seu despatx, i en una lleixa hi tenia una petita fotografia del poeta cantant Georges Brassens. Jo també sóc un admirador de Brassens, i la foto em va sorprendre. Si estimes les cançons de Brassens vol dir que t’agrada la ironia i un cert relativisme, i en un alt càrrec això és d’agrair.
Però em sembla que els mobles eren els mateixos que tenia l’anterior conseller. Tinc la impressió que els anglesos no redissenyen ni remodelen gaire. Els alts càrrecs tenen uns despatxos d’un estil convencional i sòlid que passen d’un ministre a un altre. Si els mobles envelleixen, els restauren i ja està. Un bon alt càrrec és el que sap que ell no té un despatx, sinó que és el despatx el que, temporalment, el té a ell.
[@more@]
Restaurar despatxos és donar feina. I els polítics amb càrrec sempre solen tenir ganes de fer treballar com més gent millor. Com que paga la Geganta, que diuen a Berga…