Llegeixo avui al diari METRO que 260 professors pateixen amenaces a les aules, ja sigui per part d’alumnes o per part dels mateixos pares. I a aquest greu problema hi hem d’afegir l’augment del fracàs escolar, la desmotivació i passivitat de molts estudiants (i pares), la intimidació i agressió entre els mateixos alumnes…
Aquesta és una situació que s’ha anat agravant en els últims anys. Jo encara tinc al cap els meus anys a l’institut i recordo com en aquells temps ja s’estaven creant els fonaments de la situació en la que ens trobem ara. Els casos problemàtics que es donen ara eren residuals, però suficients com per observar que eren símptomes d’un canvi preocupant en els centres escolars. Jo vaig observar com una minoria, gran minoria d’alumnes, cridava i xerrava a classe sense parar, fins i tot encarant-se a alguns dels professors o professores; jo vaig viure alguna que altra intimidació a alumnes de l’institut… però tot plegat no deixava de ser una anècdota que s’arreglava amb petits càstigs o xerrades amistoses. Però com dic, jo en aquells temps ja començava a reflexionar sobre la possibilitat de que aquelles situacions podien anar a més en quant a nombre i intensitat.
Així ha estat. Ara ningú negarà que la situació és insostenible i que el principal problema ha estat no detectar la gravetat de l’assumpte en el moment que els símptomes començaven a ser presents de forma notable. Poden haver passat dues coses: o bé que s’hagi fet tot el possible per tal de reconduir la situació (la qual cosa clarament ha fracassat) o bé no s’ha fet res i la política d’actuació s’ha basat en “l’anar fent”. Personalment crec que hi ha hagut ingredients dels dos, però finalment donant com a resultat una situació negativa (preocupant) com la que vivim ara.
[@more@]
