Article d’Eva Forn al diari AVUI:
Acabes d’arribar després de tres anys. No és perquè t’hagués destronat o et deixés d’estimar o et volgués canviar. És que durant aquest temps no vas arribar a entrar mai en la meva aleshores nova vida.
L’últim parent teu que vaig acollir el recordo mastodòntic i gris, ad hoc amb el pis compartit igual de mastodòntic i gris. Ara tens una imatge moderna, ets nou, esvelt, amb la cara ben plana i altament funcional. Fas la mida justa per encabir-te còmodament entre les dues grans finestres. La vida dins els teus ulls és de colors nítids i brillants.
Ocupes la tribuna del menjador, ets sobre la meva taula preferida i t’assentes sobre el teu únic peu. Rei de la casa, els teus ulls em miren quan sóc al sofà i et deixo mirar-me quan menjo a la taula.
Vaig conèixer un dels teus antecessors a casa dels meus pares. Era vell, petit i es veia en blanc i negre i ens aixecàvem del sofà per poder veure l’altra cadena. D’aquella època recordo l’1,2,3, el Barrio Sésamo i els festivals d’Eurovisió. Ens atrapaves després de sopar i regatejàvem minuts per posposar l’hora d’anar a dormir.
Tothom et critica però ets a totes les cases multiplicat per dos o per tres. T’has convertit en el més gran protagonista de les converses diàries, en mainadera de baix cost i en objecte de companyia per excel·lència. Ets el vehicle que permet anar al cine sense aixecar el cul de la cadira, jugar a la Play o veure les fotos com Déu mana. A través de la teva mirada viatgem en el temps i pels racons del món i de l’univers.
Presumeixes de tenir un alt poder d’atracció: seducció i hipnosi a parts iguals.
[@more@]
