Article de
Fins fa ben poc, la violència que es vivia a casa es quedava a casa. Les pioneres denúncies de dones que es van enfrontar a la por han fet possible reduir-ne l’abast. Junt amb l’Administració, una de les eines de sensibilització han estat els mitjans de comunicació, malgrat que sovint s’ha qüestionat si era convenient fer tan visibles aquests casos, amb l’argument que, com més casos s’expliquen, més en surten. També els psicòlegs diuen això mateix dels piròmans i de l’efecte que en ells té veure flames. Sempre hi haurà desacord sobre si explicar els efectes d’una acció violenta genera més violència. És probable, però, que si els mitjans no se n’haguessin fet ressò de forma sistemà- tica i preferent, la violència "de portes endins", no s’hauria situat a dalt de tot de l’agenda pública i política i, per tant, no s’haurien invertit els recursos per frenar-la millor ni existiria una llei específica.
Però és evident que no n’hi havia prou. La violència a casa sovint no pot ser denunciada perquè la pateixen els nens, amenaçats per pares i mares agressors. Quan la violència ve d’un dels progenitors, consentida per l’altre, o de tots dos, les criatures es troben soles, indefenses: no tenen capacitat ni coratge per demanar ajuda. Per això, les antenes de la societat no poden fallar, com ha passat recentment. Pero no serà fàcil. D’entrada, aquells que sospiten de maltractaments en criatures properes, que no són família, poden sentir-se insegurs a l’hora de denunciar-ho. Es fa difícil aconsellar, però més val equivocar-se que no haver de penedir-nos-en després.
A risc de crear un excés de zel, és oportú situar la violència contra les criatures a dalt de tot de les nostres prioritats, perquè cada vegada que hi ha una desconnexió en les mesures del sistema sanitari, social, policial o judicial, la ferida, física o psíquica, és irreversible. No ens hauria de tornar a passar.
[@more@]
