Avui, l’editorial d’El Periódico fa referència a l’entrada en vigor del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya:
Avui entra en vigor el nou Estatut, ratificat pels catalans el 18 de juny al final d’un llarg procés de discussió i aprovació a les Corts. Es tracta de l’herència política que el president Maragall llega al seu successor, que l’haurà de traduir en fets concrets mitjançant el corresponent desenvolupament legislatiu i les transferències que haurà d’acordar amb l’Administració central. I és, també, la norma bàsica que determinarà el desenvolupament de l’autogovern de Catalunya durant una generació.
Totes les forces polítiques que van recolzar la redacció d’un nou Estatut hi han deixat la seva empremta, fins i tot ERC, que al final va demanar el no en el referèndum. Per a totes, incloses les que van dur el pes de l’aprovació –PSC, CiU i ICV–, el procés va comportar costos polítics, però la tranquil·litat un cop passada la tempesta amb què ha estat acceptat el text a la resta d’Espanya ha subratllat la inutilitat dels esforços del PP per desacreditar-lo, vaticinar la ruptura de l’Estat i recórrer-lo davant el Tribunal Constitucional.
La utilitat del nou Estatut es posarà de manifest de seguida: en el pressupost de l’any que ve, el 18,8% de les inversions de l’Estat correspondran a Catalunya. Però aquesta no serà, és clar, la seva única virtut immediata: la tendència de totes les autonomies a tenir-lo com a text de referència provarà que res corre el risc de trencar-se, sinó que l’Estatut és el punt de partida de l’Espanya plural.
[@more@]
