Article de Xavier Foz a El Periódico d’avui:
Al pati del Reial Col.legi de Nostra Senyora de les Escoles Pies (conegut per l’alumnat com a Can Culapi), del carrer de la Diputació de Barcelona, se celebraven al llarg de l’any diversos actes patriòtics: la Victòria, l’Alliberament de Barcelona, el Dia del Caudillo, el Dia del Dolor (mort de José Antonio), el Dia de la Raça (12 d’octubre)… El pare rector i un peix gros falangista exaltaven les virtuts del catolicisme i del Generalísimo, abominaven del marxisme, del separatisme, del liberalisme i, és clar, de "la nefasta República".
Els mítings acabaven sempre amb el cant del Cara al Sol i amb els crits de rigor: "¡España, una, grande, libre! ¡Viva España! ¡Arriba España! ¡Viva Franco! ¡Viva Cristo Rey!", corejats disciplinadament per l’alumnat. Parlem de la dècada dels anys 40, amb les ferides de la guerra civil encara recents.
Evidentment, aquest record el motiva el 70è aniversari del 18 de juliol, fatídica data en què, després del fracàs als grans nuclis urbans de la sublevació militar contra la Segona República (el "glorioso Alzamiento Nacional", segons l’argot franquista), va començar la immensa tragèdia de la guerra civil. El record d’aquell conflicte que va enfrontar ferotgement les dues Espanyes ha suscitat un dels debats polítics més intensos i fascinants dels últims anys: el de l’oportunitat de la recuperació de la memò- ria històrica.
A propòsit d’aquest clima, crec que val la pena fer una reflexió al voltant de la memòria individual, la personal, del record que de la postguerra conservem milions de ciutadans d’aquest país: els que vam néixer durant el conflicte. ¿En quina mesura ha condicionat les nostres vides, la nostra conducta i la nostra visió de les coses la me- mòria d’aquells fets i del clima de repressió que van generar? ¿Ens ha causat alguna mena de trauma potser no del tot superat? Una vegada més, les respostes les podem trobar en els clàssics: "El record del dolor encara és dolor", proclamava Lord Byron. Per la seva part, Goethe, encara més obscur, sentenciava el següent: "Tots vivim del passat i ens enfonsem amb ell". Quedem-nos amb Unamuno. "Procurem més ser pares del nostre futur que fills del nostre passat", va deixar escrit.
[@more@]
