Bon article de Vicenç Villatoro a El Periódico d’avui:
Probablemente cal dir-ho ara una vegada i no tornar-ho a repetir en els pròxims mesos: seria un desastre, una injustícia i una distorsió que l’origen del candidat José Montilla es convertís en un dels temes de la campanya de les eleccions catalanes. Seria un retrocés històric. En els dos últims segles, Catalunya ha tingut un model de convivència –avalat pel catalanisme– en què l’origen es considera irrellevant i les possibilitats d’integració se centren en la voluntat. Per ser català n’hi ha prou de voler-ho ser, i el termòmetre generalment acceptat d’aquesta voluntat, el signe extern entès per tots, és l’adopció de la llengua.
Si el país –i la llengua– no haguessin atret i assumit moltes persones nascudes fora de Catalunya, els seus fills i els seus néts, avui quedaria molt poc de la vella identitat catalana. Ho explica magníficament Anna Cabré en el seu llibre El sistema català de reproducció, i ho expliquen també els textos de Francesc Candel que s’hi recullen. El model català ha funcionat, en línies generals, i ara la qüestió és que continuï funcionant –associat a un ascensor social que no s’ha aturat mai– davant de la nova immigració. Reobrir el tema relacionat amb les immigracions de ja fa molts anys seria un retrocés inacceptable. Per tant, per favor, no ho convertim en tema de campanya. En cap direcció.
Perquè hi ha diverses formes de convertir l’origen de Montilla en tema de campanya. La més òbvia, i la pitjor, seria que algú expressés alguna forma de rebuig o de desqualificació de la candidatura de Montilla pel seu lloc de procedència. A la manera de la relliscada que va fer el ministre Jordi Sevilla, quan va assenyalar que no hi podia haver un president de la Generalitat "xarnego". Això és inadmissible i insultant.
És cert que en alguns països s’exigeix per ser president haver nascut al país. És cert que ser català s’ha convertit en un inconvenient per optar a alguns càrrecs importants a la resta d’Espanya. Però això no està en la tradició de Catalunya ni en la del catalanisme. Seria una traïció inadmissible al propi model. Per entendre’ns, res seria més antipujolista i més llunyà a la tradició catalanista que excloure algú pel seu lloc d’origen.
Però una altra forma de convertir l’origen de Montilla en tema de campanya és exactament la contrària: considerar que el seu origen és un avantatge, un motiu per votar-lo. No pot ser un motiu per excloure’l, no s’ha de convertir en un desavantatge, però tampoc en un avantatge. Perquè serien les dues cares de la mateixa moneda: la de considerar que Catalunya és un país amb dues comunitats, que ets dels uns o dels altres, que et votaran els uns o els altres. Rebutjar Montilla pel seu origen o preferir Montilla pel seu origen són dues formes simètriques de trencar amb la tradició catalana i convertir l’origen en una cosa rellevant i partir el país en dos. Condemna per a qui desqualifiqui Montilla per haver nascut a Andalusia. I la mateixa condemna per a qui demani el vot per a Montilla per haver nascut a Andalusia. És el mateix, amb dues cares.
Existiria encara una altra fórmula –que s’hauria d’evitar– que l’origen de Montilla es convertís en tema de campanya: excloure alguns temes de debat natural en unes eleccions catalanes pel fet que Montilla ha nascut a Andalusia. Per exemple, és rellevant el debat polític sobre si a Catalunya li convé un president nacionalista o un president no nacionalista. I més en la perspectiva de l’aplicació de l’Estatut. No ens podem estalviar aquest debat amb l’excusa de l’origen cordovès de Montilla. Perquè ser nacionalista o no ser-ho no és una qüestió ni genètica ni geogràfica. És una qüestió ideològica. Hi ha moltes persones nascudes a Catalunya de famílies catalanes de tota la vida que no són catalanistes. I tenen tot el dret a no ser-ho. I hi ha persones nascudes fora –no parlem ja dels seus fills i dels seus néts– que són profundament nacionalistes. Montilla ha proclamat que ell no és un nacionalista català. D’acord. No és pas una qüestió d’origen, sinó d’idees. Però debatre sobre el fet de si Catalunya necessita avui un president de la Generalitat nacionalista o exactament el contrari no és pas debatre sobre el dret de Montilla a ser president al marge dels seus propis orígens. És parlar de política. I en la campanya tenim l’obligació de parlar de política.
Permetin-me una reflexió personal, per acabar. El meu pare és cordovès i la meva mare era catalana. No he sentit mai que aquest fos un handicap per a mi. Ni per portar a terme una tasca pública que –i perdonin, perquè no és immodèstia, sinó que em sembla un exemple significatiu– ha inclòs ser el director general dels mitjans públics de la Generalitat de Catalunya i el director general de promoció cultural d’un Govern nacionalista, a més a més de director d’un diari en català. No m’he sentit mai ni discriminat ni en pitjors condicions que gent amb cognom català de tota la vida.
Només una vegada m’he sentit dolgut per una referència al meu origen familiar. Quan vaig guanyar fa moltíssims anys, el 1981, el premi Sant Jordi de novel.la, algú va escriure que me l’havien donat –al marge dels possibles valors de la meva obra– perquè el fet que un Villatoro guanyés el Sant Jordi demostrava la integració dels fills dels immigrants. No m’he sentit mai marginat. I només m’he sentit dolgut en aquesta única vegada en què algú va insinuar que els meus orígens familiars havien estat un avantatge, un plus al meu favor. No hauria tolerat discriminacions en contra. No podia acceptar discriminacions a favor. Amb tota la distància i tot el respecte, estic convençut que a Montilla li passa el mateix.
[@more@]
