Article de Josep Pernau a El Periódico parlant, com no podia ser d’altra manera, de Pasqual Maragall:
El senyor Pasqual Maragall és un president amb data de caducitat. Convocarà eleccions, però ell no s’hi presentarà. S’hauran complert, aproximadament, les tres quartes parts de la legislatura. La notícia es presta a tota classe d’interpretacions. Abundaran les del ja era hora, però no seran menys les que consideraran que és una recompensa merescuda finalitzar un mandat amb els deures acabats i no perquè ho exigeix el calendari. Penso que les legislatures podrien ser per obra realitzada i no per temps transcorregut. Però podria passar que alguns se n’aprofitessin i s’eternitzessin en la realització d’un projecte.
Avança les eleccions, perquè l’objectiu d’un nou Estatut està complert, i no figurarà com a candidat, perquè el poder consumeix, sobretot quan s’endinsa en aspectes inexplorats o que han demostrat ser perillosos quan alguns els han temptejat. Maragall va ser audaç i va avançar pel terreny relliscós d’un nou encaix de Catalunya a Espanya, i, malgrat que comptava amb socis contradictoris, va disposar d’un guia bon coneixedor del terreny, com ha estat el president Zapatero. En aquest sentit, deixa una bona herència al seu successor: declara enterrat el victimisme. L’Estatut converteix en drets el que abans podien ser favors, fruits d’una visió més àmplia d’Espanya que la d’altres, més gasius.
I això, que sembla elemental, ha estat interpretat per part dels apocalíptics com un autèntic atemptat a la integritat d’Espanya. Però al món hi ha una dreta no tan espantadissa i que no ho veu així. Per al Financial Times, el nou Estatut "dóna als catalans més espai per respirar". Maragall ha obert finestres perquè respiréssim millor. ¿Pretendrà Rajoy que declarin inconstitucional l’aire pur?
[@more@]
