S’ha intentat fer un PP plural, però ara per ara no s’ha aconseguit

Sens dubte Mariano Rajoy es creu que la decisió de prescindir d’Alberto Ruíz Gallardón, per a les eleccions del 9 de març, ha estat una bona i adequada estratègia de cara a presentar un Partit Popular més fort, més unit, amb un únic discurs, malgrat la imatge sigui clarament la d’un PP més conservador que mai.  Al Partit Popular, des de ja fa uns quants anys, li ha estat passant quelcom semblant al Partit Socialista, però el desenllaç ha estat diferent.  Les dues formacions polítiques tendeixen a ser partits catch all (en castellà “atrápalo todo”), el que col·loquialment anomenem “partits amb una tendència cap al centre polític.”  Tendir al centre polític és voler aglutinar la major diversitat de vots utilitzant unes sigles que, al cap i a la fi són només això, sigles.    El PSOE ha anat mantenint i augmentant aquesta tendència centrista, però sense explicar-ho a bombo i plateret.  Així ha aconseguit vots d’empresaris, obrers, estudiants, joves, catalanistes, espanyolistes, centristes, pensionistes, catòlics, agnòstics, laics. Fixeu-vos només amb qui presenten els socialistes a les properes eleccions:  José Bono serà cap de llista a Toledo, Alfonso Guerra a Sevilla, De la Vega a València, Chacón a Barcelona i un llarg etcètera de persones amb diferents estils i fins i tot amb diferents opinions segons quin tema, però totes elles dins d’un gran projecte de CENTRE-esquerra com és el Partit Socialista Obrer Espanyol.   El Partit Popular va iniciar una operació de “camí cap al centre” a partir de la refundació del partit a principis dels 90.  Aquest camí al centre no només havia de ser “de discurs”, sinó també de fets i de persones.  El PP més o menys centrista hauria d’haver estat un equilibri entre Acebes, Zaplana, Aznar, Rajoy, Rato, Fraga, Piqué, Núñez Feijoo, Matas, Villalobos, Pimentel.   I això no ha passat.  Piqué i Matas han deixat la política.  Gallardón ja ho hem vist.  A l’ex ministre Pimentel me’l van fulminar. Celia Villalobos segueix per aquí però li han tret protagonisme, igual que al president del PP gallec Núñez Feijoo.  I aquests només són els noms més coneguts.   El Partit Popular volia passar de discurs únic, pur i dur al centrisme.  Ho va intentar, però no ho ha aconseguit fins ara.  Ja veurem què passa a partir del 9 de març ja que, potser, el retorn al centre haurà de ser obligat a causa dels resultats electorals.  Una enquesta recent diu que més del 19% dels votants del PP canviarà el seu vot  i això suposaria un cost de més d’ 1,8 milions de vots.  Es pot criticar molt al PSOE perquè dins del partit hi ha massa diferències, però com ja vaig dir fa un temps en aquest Diari, ara per ara el PSOE és el partit que s’assembla més a Espanya.  El PP només podrà guanyar unes eleccions quan comenci a veure i entendre la realitat espanyola i, doncs,  s’assembli cada cop més al país que pretén representar.[@more@]

Tweet