La universitat i el geriàtric

Article de Félix De Azúa a El Periódico d’avui:     Es comencen a plantejar jubilacions anticipades a les universitats catalanes. Un pla que s'aplica des de fa anys en altres regions espanyoles. No totes les universitats l'han acceptat. La meva, per exemple, s'ho està pensant. Pot semblar un pla per a privilegiats. Ni de bon tros. A la universitat clàssica, el contacte entre alumnes i professors no superava la barrera dels quinze anys, la frontera generacional. Els vells catedràtics es dedicaven a la recerca i supervisaven els ajudants. No perquè un humà de 60 anys no tingui vida intel·lectual, sinó precisament perquè en té massa. És com utilitzar un camió per transportar un paquet de tabac.     I hi ha un segon problema. Atesa la velocitat de canvi de les societats mediàtiques, el sistema de referències i valors es transforma de manera inexorable cada quinquenni. Els estudiants de 20 anys ja són vells per als de 15. Els professors, on a les seves classes és decisiva la capacitat de fer-se entendre i el risc de semblar marcians, tenen serioses dificultats per esbrinar quins són els referents (familiars, formatius, mediàtics, culturals, lúdics o religiosos) dels que acaben d'arribar. Aquest conflicte és menor en una classe de química o d'estadística, però és letal en allò que se solen anomenar "humanitats". Malgrat que hi ha matisos.     Un amic meu, professor de la Politècnica i en una classe tècnica, va posar una analogia per explicar la ironia d'algunes arquitectures minimalistes: va dir que eren "com pel·lícules de Buster Keaton". Va notar un neguit entre els estudiants. Es miraven els uns als altres i intentaven veure com el company havia escrit aquell estrany nom. Va esbrinar, no sense sorpresa, que ni un sol alumne havia vist mai una pel·lícula de Buster Keaton. El meu amic té 40 anys.     Em diran que és un detall trivial. No ho és. El conjunt de símbols que formen la nostra imaginació és la nostra identitat. No n'hi ha cap altra. Això és el que som. El diàleg entre dues memòries sense contacte és un diàleg de sords. La universitat espanyola s'està convertint en un geriàtric per a sords.[@more@]

Tweet