Article de Joan Tharrats al diari AVUI:
Podem dir que en termes humorístics, la sàtira és l’humor que ha perdut la paciència. En altres camps també es perd la paciència, però no dóna tants bons fruits com la mateixa sàtira. Per exemple, es comença a notar un considerable desgast en programes del cor. La fórmula està esgotada i els canvis no saben per on dirigir-se. Darrerament s’ha trobat una estratègia bastant patètica: recórrer als morts. El mort no es pot pronunciar en una tertúlia fent crits i abocant improperis. El mort no es pot defensar si no és a través d’algú conegut que, alhora, aprofita per fer negoci a costa d’ell. Els morts són una solució que sembla que han trobat els programes del cor que disposen de tanta imaginació com una liquadora.
Ja vam veure Aquí hay tomate (que té un presentador que va treure una puntuació de menys dos al test de lògica del Caiga quién caiga), exprement al màxim la mort de García Lorca. Altres morts que estan agafant quota de pantalla són Rocío Jurado, Encarna Sánchez, Ramón Sampedro (amb polígraf inclòs a En antena), Carmina Ordóñez, Paquirri i tants d’altres. És la tàctica de pressuposar, de llançar hipòtesis al vent, que no passaran de ser incògnites. Es tracte de xerrar, de fer veure que algú té dades importants sobre un tema referit al famós que està mort i que es queda en no res. Es tracta, en definitiva d’allargar com un xiclet o com una trama de culebró, un tema que no va enlloc però que porta afegit el complement del morbo.
Si els vips vius ja incorporen morbo de sèrie (com els airbags dels cotxes), els morts generen encara més expectació. Els morts sempre han estat motiu per treure’n rendiment (només cal veure els diners que costa un enterrament i tot el que l’envolta) i es veu que, en el món sensacionalista rosa, acaben de descobrir que és el seu gran salvavides, fins que l’audiència se’n cansi. És el món del rosa fosc.
[@more@]
