Article d’Eva Forn al diari AVUI:
Tret dels temes i notícies puntuals que van sorgint al llarg del temps, els anuncis publicitaris són els protagonistes en tots els mitjans de comunicació. Diaris, ràdios i televisions necessiten sense peròs els ingressos econòmics que els aporta la publicitat, però per altra banda els anuncis els resten minuts de programació i pàgines de diaris i revistes, i són causa principal del zàping compulsiu de milions de teleespectadors.
La relació d’amor-odi també es dóna entre la publicitat i l’espectador. Els anuncis molesten al mig d’una pel·lícula, ens fan perdre el temps entre programa i programa i la majoria els critiquem per inversemblants, prepotents i perquè ens tracten com a imbècils. Puntualment sí que es crea alguna perla artística que passa automàticament als anals de la història de la publicitat i el veurem a totes hores i formarà part de les converses més apassionades, encara que rarament acabem consumint el producte anunciat, perquè moltes vegades ni el sabem. La publicitat té la funció d’omplir les butxaques dels mitjans i a la pràctica omple fonamentalment espais: en el dia a dia és la que ocupa més temps a la tele i a la ràdio i puntualment s’emeten programes de recull d’anuncis, a tall de farcit. Aquest és el cas de La rentadora, que ha desplegat un amable arxiu històric i un reguitzell de professionals opinant sobre els hits publicitaris dels últims cinquanta anys. El que no és ajustat és el plantejament: no es pot dir que els anuncis són un reflex fidel de la història, etc. No em sembla que les prestacions d’un cotxe, la model que el condueix i el paisatge on es mouen siguin mirall de gairebé res.
[@more@]
