Escrit de Joan Ollé a El Periódico de Catalunya d’avui:
Una jove parella decideix adoptar. Després de molts tràmits i més d’una vexació, reben dues fotografies de qui l’atzar ha decidit que serà el seu fill. A la primera, el marrec amenaça l’objectiu amb una pala de plàstic. Du robes aprofitades, ratades, de colors mal combinats que li vénen petites o massa grans. Darrere seu, hi ha un petit parc de jocs infantils amb un tobogan i un gronxador de colors vius. A la segona, somriu fent-se l’interessant. Els pares el troben la criatura més preciosa del món i sovint miren les fotos. (¿Quin dels dos deu ser?).
I un dia es troben. L’escena té lloc en un país llunyà. Està molt més guapo i, a sobre, es mou i parla. Des del primer moment l’hi expliquen tot: que va néixer en un altre país i que una altra senyora el va dur a la panxa. I ell exhibeix gairebé amb orgull la seva particularitat entre els companys d’escola.
Passen sis anys i decideixen anar de vacances a la ciutat d’origen. Un dels pares és partidari de visitar l’orfenat on va créixer; l’altre no ho acaba de tenir clar. Un cop allà, pregunten a recepció si saben on és la casa d’acollida. Els diuen que no. L’hotel és als afores i demanen un taxi per anar fins al centre, a sopar. L’automòbil avança per una carretera estreta amb arbres a banda i banda. I, de cop i volta, la mare, amb un crit sobtat, ordena al xòfer que s’aturi. A la dreta, darrere d’una reixa, hi ha un parc infantil amb un tobogan i un gronxador de colors vius, repintats. Els pares s’agafen molt fort de la mà, es fan un petó molt petit, n’hi fan un a ell… El nen se’ls mira i, amb un somriure que s’assembla molt al de la segona fotografia, els demana: "Papis, ¿què us passa?".
[@more@]
