Article de Rosa Cullell a El Periódico d’avui:
"Are you talking to me?" Travis Bickle ens va mirar fixament i va preguntar si li estàvem parlant a ell. Jo em vaig quedar clavada a la butaca. Enamorada perduda d’aquell taxista insomne, violent i solitari, que duia una cresta mohicana i que estava disposat a netejar Nova York. Quan els carrers es van omplir de sang, el cine es va dividir en dos. Els que van jurar no tornar a pujar en un cotxe groc i els que vam declarar amor etern al taxi. I a Robert De Niro.
Alguns en som fanàtics. Sortim de treballar i, en lloc de treure la clau de l’utilitari, aixequem el braç. Ens agrada seure darrere, reposar el cap i tancar els ulls. Els expliquem la nostra vida i ells ens expliquen secrets familiars. Callen tossudament o grunyen a l’acomiadar-se, però els comprenem. ¡Tantes hores al volant! Si tenim un mal dia, no els dirigim la paraula. Ens perdonen. A mi m’agraden fins i tot els que posen la COPE. Dilluns passat, quan el taxista em va sentir dir "Bon dia", en català, va abaixar la veu de Jiménez Losantos. I vam conversar sobre la vida. No tinc cotxe i vaig en taxi des del 1976, quan els agafava d’amagat per no ser acusada de petit burgesa. Són molts anys, però no és un amor boig. Faig números i em surten els comptes. Pel preu d’un cotxe normalet, faig milers de carreres.
A Barcelona tenim 10.500 taxis de dia i 2.000 a la nit. Últimament costa trobar-ne i, com que no puc viure sense ells, això m’estressa. Em barallo amb els turistes, discuteixo amb congressistes de mig món, empenyo els executius del pont aeri i no suporto els que volen robar-me l’únic cotxe de la parada. M’estic quedant sense taxistes. I els trobo a faltar.
[@more@]
