Article de Juli Capella a El Periódico de Catalunya d’avui. Es tracta d’un article que convida a la reflexió…
Avui evidentment és dilluns, però per a tots els meus efectes és divendres a la nit i comença la festa. I demà també serà dissabte, i dimecres, diumenge, i tornar a començar. De nen patia amb la tornada al col.le de cada dilluns al matí, de jove el meu pesar va augmentar esgotant amb trista nostàlgia els diumenges a la tarda. Després va venir la primera feina, de cambrer o a La Caixa, amb el seu intransigent fitxatge puntual. Cada dilluns començava una rutina que enllaçava amb el cap de setmana següent en una cadena que intuïa monòtona i eterna. Veia com tots anaven sent engolits per aquest engranatge sense fi. Llavors, a poc a poc, vaig anar tramant l’esperança de convertir la meva vida en un cap de setmana constant, en un pont quilomètric. Vaig decidir estar sempre de festa, amb la consegüent renúncia a altres qüestions com els diners o la seguretat. Però, a partir d’un dia, vaig aconseguir capgirar el calendari, i que a la meva feina no hi tornés a haver mai més dilluns al matí. I de passada vaig cancel.lar les tristes tardes dominicals. Ara tinc l’agradable sensació d’estar sempre de vacances. M’agrada quan és festa, com avui per als barcelonins, però també quan és laborable, i disfruto d’aquest privilegi conquistat. Però em fa pena veure les cares que fa la gent els dilluns al matí al sortir del metro. En moltes mirades hi llegeixo amargura, en altres ràbia i avorriment. Malgrat la duresa de moltes feines, em penso que és a les mans de cadascú fer que la seva feina no sigui una creu. Primer s’ha de decidir fermament i després perseguir-ho amb afany, i, si no arribes a poder convertir el dilluns en dissabte, almenys avança’l fins dijous.
[@more@]
